Actually

Actually (Parlophone 1987)

Pet Shop Boys

Som, probablement, davant d'un dels discos importants de la seva dècada. Perquè, més que un disc, es tracta d'una fotografia sonora d'una època. Es pot expressar la inquietud i el desassossec d'una societat amb bones cançons i, així, convertir el resultat en una referència a l'hora de valorar la música i el Zeitgeist del període? Segurament a tots ens vénen al cap multitud d'exemples de discos així de valuosos, en molts estils, i en períodes molt diferents. Doncs bé: Actually, el segon –si descomptem Disco, un àlbum de remescles aparegut a finals de 1986– treball dels Pet Shop Boys, és un d'aquests exemples.

Neil Tennant (veu, teclats i guitarra ocasionals) i Chris Lowe (teclats) es van conèixer el 1981 a una botiga londinenca anomenada Chelsea Electric, de King's Road; per aquella època Tennant treballava a la redacció de la revista juvenil musical Smash Hits, i Lowe era estudiant d'arquitectura amb coneixements de piano i de trombó, instrument que havia tocat al grup-orquestra One under the eight. Tots dos formaren els Pet Shop Boys per a explorar l'afició comuna que tenien per la música disco, el funk i l'emergent escena hip-hop dels EUA –de fet, Tennant deia que "Pet Shop Boys" li agradava perquè semblava el nom d'un grup anglès de rap– i mesclar-la amb la influència dels grups electrònics del moment, sobretot Kraftwerk.

Durant la seva etapa de periodista i crític, Tennant concertà una entrevista a Nova York amb un dels seus ídols, el compositor i productor nord-americà Bobby Orlando (responsable d'alguns èxits electro-disco dels primers anys 80) i aconseguí que produís algunes cançons que Lowe i ell havien compost; entre d'altres, la primera versió del que seria un dels superèxits del grup, West End Girls. Les coses, però, no funcionaren a la primera, i aquesta primera versió no passaria de ser un tema de culte a Europa central; només amb l'arribada de Stephen Hague (productor ja al darrere d'alguns hits recents dels OMD) la fortuna els començà a somriure: una nova versió de West End Girls arribaria al número 1 i seria el tret de sortida oficial d'una de les trajectòries més brillants i més triomfadores del món del pop electrònic.

Aquí començà tot:
la botiga on Neil i Chris es van conèixer

Però, tot i que el primer disc del duet (Please, de 1986) ja va tenir una molt bona acollida, no seria fins a l'edició d'Actually un any i escaig més tard que els Pet Shop Boys van fer el salt definitiu a megaestrelles. Per què? A qualsevol de les seves deu cançons podem trobar respostes a aquesta pregunta. Des de la superballable One More Chance –escrita amb Bobby Orlando i ja enregistrada amb ell el 1984– fins a la grandiosa i elegant King's Cross, passant per la melancòlica Rent –una balada que originàriament havia estat una pista ballable estil Hi-NRG– o It's a Sin, la reina indiscutible de l'àlbum amb la seva producció barroca i efervescent: totes aquestes cançons mostren, tant en el so com en la temàtica, imatges líriques i musicals que han arribat a l'actualitat sense perdre ni una unça de frescor ni de vigència.

Actually és un àlbum de contrastos, amb temes hedonistes i peces amb preocupació social, i encara van tenir temps per a recuperar una antiga estrella del pop dels 60 del semioblit en què es trobava: es tracta de la Dusty Springfield, que –després d'intenses negociacions– va acceptar de cantar amb Neil Tennant una de les millors cançons del disc: What have I done to deserve this?, escrita per Tennant, Lowe i la nord-americana Allee Willis –coneguda també per haver col·laborat en la composició d'I'll be there for you; sí, el tema de la sèrie Friends!– i on interpreten una parella d'enamorats en crisi llençant-se els plats pel cap, cosa que té la seva gràcia si pensem que Tennant és gai i Dusty Springfield era lesbiana. També parla d'enamorats Rent, però des d'un punt de vista més cínic: en aquesta ocasió Tennant s'imagina la relació secreta entre un polític famós i una dona de companyia, expressada quasi en termes mercantils, enumerant les coses que ella obté a canvi –i per això la tornada diu "I love you, you pay my rent"– amb un aire que oscil·la entre l'agraïment i la resignació.

Un altre dels temes hedonistes que comentava anteriorment és –a banda de la superballable One More Chance, que obre el disc en versió llarga, i amb una línia de seqüenciador molt semblant al superèxit I Feel Love, de la Donna Summer i el productor disco Giorgio Moroder– justament el que tanca la primera cara de l'àlbum, Hit Music, amb una línia de baix inspirada en la melodia del famós Peter Gunn's Theme, del Henry Mancini (i que poc abans havia estat versionat pel grup d'electrònica experimental Art of Noise) i on Tennant sembla exposar alegrement l'atmosfera festiva de les discoteques al ritme dels èxits del moment; aquest optimisme, però, és enganyós, i la cançó baixa de revolucions i es transforma radicalment durant el seu últim minut, com qui passa de l'alegria i el descontrol al cansament i la ressaca després d'una nit a la pista de ball, o com si el seu protagonista, de sobte, fos conscient de tota la gent amb qui ha compartit moments de diversió i que han desaparegut –de vegades tràgicament– de la seva vida.

A l'Old Grey Whistle Test. Un Emulator II, un Yamaha DX1, dos Fairlights...
Això sí que és "Top Gear"!

En tot cas, i com deia al principi, It's a Sin és (en la meva humil i personal opinió) l'estrella d'aquest Actually, i no tan sols per haver arribat al número 1 britànic, ja que té tots els ingredients necessaris per a triomfar: un so excel·lent (amb samples de cors i d'orquestres, ambientació d'esglésies i fins i tot el compte enrere de la nau Saturn V, de les operacions especials de la missió Apollo XI de 1969), un vídeo dirigit per Derek Jarman amb múltiples referències als set pecats capitals –no es podia saber– enmig d'un ambient quasi inquisitorial, i una lletra on Tennant recorda amb ressentiment els seus anys a una escola catòlica i la severitat religiosa amb què va ser educat –i que motivà tota una sèrie de reaccions: des de la crítica per part d'un professor de Neil a Newcastle fins a l'aparició del duet a la portada de War Cry, la revista de l'Exèrcit de Salvació–.

Aquesta, però, no va ser l'única polèmica que generà la cançó: el cantant i productor Jonathan King els acusà d'haver plagiat els acords de Wild World, tema amb què Cat Stevens havia tingut un cert èxit cap a l'any 1970. Els Pet Shop Boys presentaren una querella contra King i els tribunals els donaren la raó; Lowe i Tennant decidiren de donar els diners de la indemnització a obres benèfiques. Però la semblança més sorprenent és amb un altre gran èxit de la música disco dels anys 70: I Will Survive, de la Gloria Gaynor. De fet, si escolteu una versió instrumental d'It's a Sin i intenteu cantar els famosos versos (ja sabeu: "First I was afraid, I was petrified" i tota la resta) resulta que les melodies són compatibles durant una bona estona; de fet, el mateix Neil Tennant ha arribat a fer un medley en directe amb les dues cançons.

No abandonem els números 1: ara és el torn de Heart, una peça romàntica, amb una producció més modesta però igualment excel·lent –amb els acords de les cordes "Marcato Strings" d'un E-mu Emax i la veu de Tennant samplejada per a la melodia principal– i que, al principi, Lowe i Tennant volien cedir ni més ni menys que a Madonna, però no volgueren arriscar-se a rebre una desalentadora negativa i se la van quedar per a ells mateixos (curiosament, anys després la Reina del Pop confessaria ser una gran fan dels Pet Shop Boys). La seva versió 7" (amb un aire més pròxim al disco, plena de guitarres wah-wah cortesia de J. J. Belle, i amb syndrums molt prominents) vingué acompanyada per un altre gran vídeo (dirigit aquesta vegada per Jack Bond) que recrea el mite de Dràcula a un castell eslovè on Ian McKellen (un actor britànic també gai) fa de vampir que trenca una parella acabada de casar i li roba la núvia (!) a Neil Tennant mentre Lowe fa de xofer despreocupat. Quan s'ha considerat els Pet Shop Boys com els reis de la ironia és per detalls com aquest.

Amb la Dusty Springfield a la cerimònia dels BRIT Awards (1988)

Entre aquests dos números 1 trobem al disc I Want to Wake Up, una cançó sobre un malson, que –sense ser dolenta– és, potser, la més discreta de tot l'àlbum. Com en el cas d'In the Mood al disc Forever Young, dels Alphaville (ja ressenyat aquí per un servidor), estar col·locada entre dos números 1 no li va fer cap favor, però així i tot té moments interessants, com ara un pont amb una combinació d'acords curiosa, referències a èxits com Tainted Love i Love is Strange i una veu robòtica –gràcies a l'ús d'un vocòder– que acompanya la tornada on Tennant recita insistentment "I want to wake up".

Però on el vocòder adquireix un paper quasi protagonista –a veure, que no estem parlant tampoc de Kraftwerk– és a Shopping, una de les cançons amb temàtica social d'Actually. Inspirada –segons confessió pròpia– en el tema superfunky Word up dels Cameo, sembla parlar de les compres compulsives, però al text Tennant critica la venda –com a part de la política privatitzadora dels tories– d'empreses estatals com ara British Telecom o British Gas ("We're buying and selling your history / How we go about it is no mystery"). A la tornada Tennant i el vocòder reciten junts el títol ("We're S-H-O-P-P-I-N-G, we're shopping") i al pont, enmig d'un festival de percussions llatines, el cantant comenta una frase relativa a aquesta política ("Everything's for sale") sentida a la Casa dels Comuns, la cambra baixa del parlament britànic. Com a curiositat, cal dir que Shopping ha servit com a sintonia de diversos programes o documentals sobre economia de la BBC, cosa que no deixa de tenir un punt irònic (ja hi tornem a ser amb la ironia!).

Tant Shopping com la meravellosa It Couldn't Happen Here tenen en comú l'ús intensiu del Fairlight (sí, els Pet Shop Boys també han fet servir el famós so ARR1, com els Tears for Fears al superèxit Shout). En el cas de la segona –escrita amb la col·laboració de l'Ennio Morricone–, a més, compta amb arranjaments de corda cortesia de l'Angelo Badalamenti... Però, ai las, el productor no es va recordar de reservar una sessió amb una orquestra –aquesta era la idea inicial del Neil Tennant– i els PSB van haver de recórrer al talent del teclista Blue Weaver, que en dos dies va transcriure i programar-ho tot fent servir la col·lecció de sons orquestrals del Fairlight III, de molt recent aparició. El resultat és un altre bon exemple del que es pot aconseguir amb talent i aprofitant els recursos de la tecnologia musical, i la lletra... Buf, és d'aquelles que impacten, ja que fa referència a les reflexions errònies que Tennant i un amic seu anomenat Christopher Dowell havien fet sobre la SIDA, pensant que no afectaria gaire la Gran Bretanya ("I may be wrong / But I thought we said / It couldn't happen here"). Tristament, quan Tennant va escriure la lletra, Dowell ja havia contret la malaltia i moriria el 1989. Recordeu com parlàvem abans del final melangiós de Hit Music? Doncs It Couldn't Happen Here sembla la seva continuació, o la seva conclusió tràgica.

En directe a la gira Performance (1991)

La següent cançó amb temàtica social –i una altra de les meves preferides– és una mirada cap a una zona depauperada de Londres; concretament, a l'estació de trens on s'acumulen les il·lusions de la gent que hi emigra des del nord-est de la Gran Bretanya amb la il·lusió de poder prosperar a la capital, il·lusions que sovint esdevenen frustracions per la impossibilitat d'aconseguir feina ("Someone told me Monday, someone told me Saturday") i frustracions que esdevenen malestar i aldarulls reprimits per la policia ("The man on the back of the queue are sent / To feel the smack of firm government") i que donen com a resultat un ambient marginal, amb drogues i prostitució: sí, parlem de King's Cross, que tanca el disc d'una manera majestuosa i elegant però, alhora, amb la preocupació lírica de no saber si el protagonista trobarà mai el que busca ("Wake up in the morning and there's still no guarantee") sobre un fons instrumental de primera qualitat.

Quin deu ser el secret dels cinc milions de còpies venudes arreu del món d'Actually? Per què l'he considerat com un dels discos importants de la dècada? Potser perquè els comentaris sobre el capitalisme privatitzador dels governs de la Margaret Thatcher i els temes sobre la pobresa o la SIDA el converteixen en un retrat de la Gran Bretanya de l'època –el mateix Neil Tennant reconeixia que el disc es podia interpretar com una crítica al thatcherisme–; o potser pel gran èxit dels seus singles –tots quatre entraren al Top 10 britànic, destacant entre tota una massa de posicions privilegiades pràcticament arreu del món– dintre d'un àlbum musicalment ben cohesionat i amb un so excel·lent que, encara avui, continua sumant adeptes; si serveix com a dada, a Finlàndia Actually va tenir més bones vendes que el Thriller de Michael Jackson. Diguem que es tracta de l'època de més èxit dels Pet Shop Boys, anomenada per ells mateixos "La Fase Imperial", durant la qual aconseguirien que quatre senzills coronessin les llistes de llur país natal, dos dels quals serien singles d'aquest disc i un tercer que, si bé va ser enregistrat durant aquesta època –la fenomenal versió d'Always on my Mind, de l'Elvis Presley–, no va aparèixer en format LP fins a l'edició d'Introspective (1988) i, a més, amb durada de maxi-single (més de nou minuts, poca conya!) i mesclada amb un tema propi, In my House.

Per a promocionar Actually, els Pet Shop Boys van fer servir una tàctica especial. En aquells primers anys no feien concerts, argumentant que una posada en escena tan teatral com la que volien implementar era massa cara de mantenir al llarg d'una gira mundial (un raonament similar al dels Pink Floyd per a justificar els pocs concerts de la gira de presentació de The Wall). Per tant, van prendre una decisió sorprenent: rodar una pel·lícula! I així és com It Couldn't Happen Here (dirigida també per Jack Bond, on Tennant i Lowe anaven acompanyats per actors de prestigi com Joss Ackland) va fer la seva aparició a la gran pantalla, argumentant que cada estrena del film a una nova ciutat seria com una visita durant una gira mundial. Si bé cal aplaudir l'originalitat de la proposta, el resultat és, sent generosos, surrealista; si més no, diverses de les seves escenes formarien part del vídeoclip d'Always on my Mind.

Doncs sí, és un pecat no escoltar-los...

El perfil dels Pet Shop Boys com a artistes i compositors no ha deixat de créixer des d'aleshores: el 1989 ja col·laboraren amb la Liza Minnelli en el disc Results (que inclou, entre d'altres, una versió orquestral de Rent), continuarien treballant amb la Dusty Springfield component i produint cinc temes de l'àlbum Reputation. També li escriurien Confidential a la Tina Turner i contribuirien al disc de debut del grup Electronic, format per Bernard Sumner (dels New Order) i l'exguitarrista dels Smiths, Johnny Marr. Encara el 1989 Lowe i Tennant van fer, per primera vegada, una minigira que els portà als escenaris de Hong Kong, el Regne Unit i el Japó en un total de 14 actuacions. Des d'aleshores han continuat publicant discos sense presses però sense pauses i, ara sí, visitant els escenaris d'arreu del món amb algunes sorpreses: el 1991, durant la gira Performance, Axl Rose –qui ho havia de dir, eh?– els demanà al backstage que per què no tocaven Being Boring si, malgrat no haver estat un superèxit, era un dels millors temes de Behaviour (1990). Té bon gust, l'amic Axl...

Com imagino que ja deu haver quedat clar al llarg d'aquestes línies, Actually és un dels meus discos predilectes, no tan sols per les bones cançons que el formen, sinó també pels bons records que em porta: un temps en què l'escoltava gairebé a diari (en casset i amb el walkman, és clar), el comentari d'un DJ radiofònic dient després de punxar It's a Sin, amb molta raó, que "és un pecat no escoltar la seva música"... Però sobretot, quan penso en Actually, em veig amb onze anyets davant la televisió, mirant un programa d'actualitat musical, i gaudint amb els vídeoclips dels senzills publicats d'aquest disc entre els d'altres artistes d'èxit del moment, com ara George Michael, Bruce Springsteen, Rick Astley, Joe Cocker... Han passat molts anys des d'aleshores, però els discos de bona part d'aquells grups i cantants continuen tenint la meva admiració i un lloc a la meva memòria. I Actually, evidentment, també.

Dr. Sampler