Who's Next - 50th Anniversary + 1971 San Francisco Live

Who's Next - 50th Anniversary + 1971 San Francisco Live (Polydor 2023)

The Who

Publicat amb dos anys de retard sobre la data prevista, The Who finalment posaren en circulació i en diferents formats una nova edició de Who’s Next l’any 2023. Dic això d’una nova edició perquè cal seure amb tranquil·litat per fer un recompte de les vegades que l’icònic àlbum de 1971 ha estat reeditat, això sí, amb els corresponents bonus tracks com a reclam. I, gairebé sempre, els fans tornem a mossegar l’ham. Quines són aquestes raons poderoses amb les quals Townshend i Daltrey -la meitat del que queda de The Who- fan servir per escurar les nostres butxaques? Bàsicament dues, el material en viu i una cosa anomenada Lifehouse. De totes dues us en parlaré avui.

Lifehouse és, per resumir, un projecte fallit. The Who havien passat en quatre anys d’abanderar el moviment mod facturant un grapat de singles d’èxit a ingressar a l’Olimp de les bandes de rock and roll. I això fou així sobretot gràcies a Tommy (1969). Aquesta òpera rock, aquest disc conceptual sobre la història d’un nen sord, cec i mut, conseqüència d’un trauma i la seva posterior curació els marcaria per sempre. L’ascens fulgurant del disc doble, els elogis de tot déu i la presentació en directe pels escenaris americans i europeus durant tot un any havien generat un consens inapel·lable. The Who eren la sensació del moment. El seu treball a l’estudi era incontestable i en directe simplement no tenien rival -penseu en la competència que tenien en aquella època 1969-70 i està tot dit-. Com a mostra Live at Leeds -un petit tast del seu poder damunt d’un escenari amb només sis temes- publicat un any després figura en tots els llistats de millors discs en directe de la història.

En aquestes circumstàncies i un cop acabat el tour de Tommy a finals de l’any 1970, Pete Townshend, la força creativa de The Who, té un nou projecte. Serà una altra obra conceptual, futurista, més ambiciosa encara. El seu cap bull i les experiències de tot un any a la carretera li han proveït un fil argumental del qual pensa estirar i que té a veure amb “la capacitat psicològica i espiritual de la música i com es relaciona amb la tecnologia i la comunicació”. I no es tractarà només d’un disc doble, no, el projecte inclouria un film, un disc en directe -on les reaccions del públic s’introduirien en una computadora (estem parlant de 1970!)- i probablement un extens llibret. Townshend va emprar setmanes enregistrant a casa seva les maquetes per presentar-les als seus companys… i, per resumir la història, aquests no van entendre un borrall. De fet, el mateix Pete va admetre que ell mateix també va perdre el fil d’allò que realment volia explicar i la dificultat de traslladar el que tenia al cap a un producte que, no ho perdem de vista, es tractava de donar-li un format i vendre’l. Després de llargues discussions i sessions de gravacions caòtiques, es va decidir abandonar el projecte. Millor dit, recuperar el que es considerava millor de tot el material escrit i publicar-ho com un disc “normal” amb cançons sense cap fil argumental. Havia nascut Who’s Next.

Ignoro quin recorregut i quina acollida haguera tingut Lifehouse d’haver-se publicat el 1971 tal com volia Pete Townshend. El que us puc assegurar és que de les cendres d’aquell projecte, les cançons que van anar a parar a Who’s Next fan d’aquest àlbum el millor disc de The Who. Dels nou temes -podem incloure My Wife, escrita i cantada per John Entwistle, única que no provenia de Lifehouse- cinc entren sense problema en la categoria d’himnes de la banda. La utilització dels teclats (orgue, sintetitzadors varis, piano) de manera desacomplexada afegeix nous matisos a l’espectre musical que The Who havien mostrat fins al moment. Tant és així que es converteixen en l’element distintiu de clàssics instantanis com Baba O’Riley i Won’t Get Fooled Again. No patiu tampoc, perquè Townshend continua amb els power chords marca de la casa al llarg de tot l’àlbum -Bargain sona gloriosa- el tàndem Entwistle/Moon manté el nivell habitual, és a dir de fabula i a sobre My Wife, cantada pel baixista, és del millor de l’àlbum. No he entès mai algunes de les crítiques cap a Roger Daltrey d’un sector de l’afició rockera que acostumen a menystenir-lo davant el talent dels altres tres. Encara més, ho trobo ridícul. Roger Daltrey és un dels grans vocalistes del rock, una veu portentosa i ningú entendria The Who sense la seva presència. I això ho sap millor que ningú Townshend que fa les cançons pensades per a la veu de Roger. I si vosaltres teniu algun dubte del seu poder vocal només cal que us remeti al crit final de Won’t Get Fooled Again. Daltrey està esplèndid en tot l’àlbum cercant l’equilibri entre la potència i la subtilesa, la magnífica Behind Blue Eyes n’és l’exemple. Això sí, Townshend es reserva un parell de temes -la seva veu no té res a fer amb la de Roger- no diré menors perquè cal ser ruc per qualificar així The Song is Over i Going Mobile, però sí més accessibles a les seves facultats vocals.

Who’s Next va ser rebut amb aclamació general (si feu un repàs a què corre per internet veureu que va ser àlbum de l’any per a unes quantes publicacions) però Townshend no es va rendir mai amb Lifehouse, una mena d’espina clavada. Al llarg dels anys, fora en discos de The Who o en solitari, anaven caient composicions que havien estat pensades i gravades originalment per aquella frustrada obra conceptual. I així ens plantem en 2023 i commemorant el 50 aniversari d’aquell projecte avortat es publica una caixa supermegadeluxe que, ara sí -només faltaria- ja és la definitiva: 10 cd que inclouen demos casolanes, preses alternatives, versions descartades, dos discs en directe d’aquell any, un Blu-Ray, una novel·la gràfica, pòsters, programes, llibrets… I un Townshend que a punt de fer els vuitanta anys declara que tot escrivint Lifehouse va saber predir la realitat virtual, l’streaming i internet i que ara sap explicar-ho més clarament que en el passat. També, amb el seu àcid sentit de l’humor, ens diu que està preparat perquè la gent li digui “quin tros de merda caduca”!

Tot i que aquest megaboxset és tot el que qualsevol aficionat de The Who pugui somiar, entre l’elevat preu i que, no ens enganyem, molt del material que conté ja ha estat publicat d’una manera o altra, la meva opció ha estat més modesta. De totes les versions commemoratives d’aquest cinquantè aniversari he triat la que, a més de l’album original remasteritzat, inclou íntegre el llargament esperat concert del Civic Auditorium de San Francisco el mes de desembre de 1971. Quatre vinils dels quals en el moment que escric això els estic gaudint igual que si fos un adolescent. Oblideu-vos dels comentaris dels senyoros rondinaires sempre disposats a trobar-hi algun defecte (que si la masterització no és perfecta i el vinil fa pops i clicks, que si la mescla podria ser millor, que si la veu de Daltrey sona per sota del volum dels instruments, que si la guitarra de Townshend…) perquè no tenen cap sentit. Són The Who en directe, l’any 1971, presentant Who’s Next en un local mític i amb una qualitat de so estel·lar. Poques coses poden ser més excitants per a un aficionat al rock’n’roll.

Tots sabíem que The Who guardaven als seus arxius aquest concert. Des de la dècada dels setanta havien deixat caure un tema aquí i un altre allà en àlbums de recopilacions i rareses i boxsets retrospectius, però aquesta és la primera vegada que el publiquen complet i, tal com afirmen a les notes interiors, “sense adulterar”. Roger Daltrey solia dir que The Who no feien bisos perquè consideraven que ells ja deixaven tot el que tenien durant el concert. No diré jo que no m’agradaria que toquessin un parell o tres de temes més, seguint la tradició dels concerts quan els artistes tornen a sortir responent als aplaudiments de la concurrència, però he d’admetre que tenia raó. No tinc paraules per arribar a descriure la intensitat d’aquest show. Quan un s’enfronta a un concert de The Who d’aquella època ha de saber que s’hi trobarà força, poder instrumental, improvisació, humor (sí, el dia que la banda publiqui un disc amb només els comentaris i acudits que feien sobre l’escenari, allà hi seré per comprar-lo de manera immediata) i la sensació que pot passar qualsevol cosa a l’escenari entre aquells quatre.

Com passa amb els més grans, és difícil condensar en un concert tot el bo que tenen per oferir i acontentar tothom, perquè inevitablement han de deixar temes imprescindibles fora. Més encara, si el disc que presenten en viu és l’obra mestra que porta per títol Who’s Next. Però déu-n’hi-do com aprofiten el setlist. Comencen amb dos singles inevitables com Can’t Explain -sí, el riff que Pete va confessar sense rubor que va robar als Kinks- i Substitute. Sonen furiosos, Keith Moon sembla que toca una metralladora en comptes d’una bateria. Continuen amb la versió d’Eddie Cochran Summertime Blues i a continuació amollen cinc temes del nou àlbum seguits. My Wife, el tema d’Entwistle, desborda improvisació per tot arreu empetitint la magnífica versió d’estudi. Roger explica abans de començar Baba O’Riley que no han volgut contractar cap teclista i que l’inici del tema és pregravat, però que no ens hem de preocupar perquè és el mateix Pete qui toca els teclats “és com tenir dos Petes” diu, “amb un n’hi ha prou” se sent dir a Mooney des de darrere la bateria. El que deia, de vegades semblen gags dels Monty Python. Les bromes continuen abans de Behind Blue Eyes, on Moon es fa l’ofès perquè Pete diu que no el necessiten per l’inici de la cançó… Els set minuts de Bargain són demolidors amb Townshend fent una classe magistral del que és un guitarra rítmic -a la força!, amb un baixista com Entwistle i un bateria com Moon que van per lliure, algú ha de sostenir el ritme en aquesta banda!- i Won’t Get Fooled Again fa tremolar els fonaments de l’auditori. He de dir que, tot i quedar satisfet amb la representació de Who’s Next, trobo una llàstima que deixessin fora temes com Love Ain’t for Keepin i especialment Getting in Tune que sonaven fantàstics en els shows que havien fet a principis d’any. En fi, no es pot tenir tot.

The Who donant-ho tot al Civic Auditorium de San Francisco

Una nova versió incorporada al setlist per a aquesta gira: Baby don’t You Do It, o com transformar un tema soul de Motown en un rock’n’roll ferotge. El tema que popularitzà el gran Marvin Gaye en mans d’aquestes quatre bèsties fa saltar espurnes. Continuen amb una “english song”, Magic Bus, single de 1968, tota percussió, on Entwistle fa servir el baix com una bateria, mentre Townshend i Daltrey -que treu a passejar l’harmònica- intercanvien estrofes. Més de deu minuts de ritme tribal que recorda a Bo Diddley, fins que Moon ja no s’aguanta més i amb un redoblament de bateria fa saltar tot pels aires i la banda explota en una jam frenètica. El tema acaba amb la guitarra de Townshend sonant com un atac aeri i un es pregunta si tota aquesta exhibició de poder i energia quan només estem a la meitat del show pot mantenir-se. Preguntes absurdes no, si us plau, que estem parlant de The Who, en el seu moment la millor banda de rock en directe.

És obvi que no poden faltar les referències a Tommy i The Who ofereixen a l’audiència un extracte de la famosa opera rock que comprèn Overture, Amazing Journey, Sparks -no em canso de sentir aquesta impressionant exhibició instrumental, Pinball Wizard i l’himne See Me, Feel Me que permet cantar l’audiència a cor què vols. He dit himne?, doncs sense concedir cap treva, ataquen amb My Generation en una versió encara més ràpida que la versió d’estudi i on l’energia que desprenen abastiria unes quantes ciutats. Vint-i-quatre minuts plens d’improvisació amb Townshend llençant riffs, Entwistle i Moon caçant-los a la primera i Daltrey cantant el que li passa pel cap en una espècie de medley on inclouen Naked Eye per acabar gloriosament amb el blues Goin’ Down de Freddy King i una orgia elèctrica i percussiva a la qual ens tenien acostumats. Ignoro la sort de la Gibson de Pete Townshend, però no m’estranyaria que la fes miques com a fi de festa.

Who’s Next i de propina 1971 San Francisco Live, un concert íntegre d’aquella gira. Com es diu ara, al meu llibre poques coses superen això.

Bifurca