Live From The Los Angeles Sports Arena, April 26th, 1975

Live From The Los Angeles Sports Arena, April 26th, 1975 (Columbia 2026)

Pink Floyd

Resulta incomprensible i una tragèdia per la parròquia floydiana, que una banda com Pink Floyd, al cim de la seva popularitat i amb un directe espectacular no es molestés a enregistrar professionalment els seus concerts. No, amics, no existeixen multitracks de les gires multitudinàres de 1973, ni de 1975, ni tampoc del tour de Animals el 1977. No em pregunteu les raons, però coneixent una mica Roger Waters -ho dic figuradament, eh- em puc imaginar que la cosa estaria entre el desinterès a publicar discos en viu, garreperia per no llogar estudis mòbils i no pensar en què hi hauria vida després de Pink Floyd.

I així hem arribat al moment actual. Quan tots els dinosaures que van sorgir a la dècada dels seixanta, estiguin extingits o encara remenin la cua, cerquen als seus arxius algun caramel per oferir al seguidor incondicional que justifiqui la compra de l’enèsima reedició del seu catàleg, resulta que Pink Floyd té les mans buides. És cert que l’any passat s’ha reeditat el descatalogat Live at Pompeii -que sí, és live, però no és cap concert, és una performance destinada a un documental, on la banda toca alguns temes, sense públic, entre les ruïnes de la famosa ciutat-. I també que d’uns anys ençà han anat publicant, de manera trossejada això sí, el famós concert de Wembley 1974 enregistrat de manera professional per la BBC. Però, tret d’alguna sorpresa d’última hora, no queda més material en viu als arxius de la banda pel que fa a la dècada dels setanta.

I ara ha arribat el moment de parlar-vos d'un personatge llegendari, en Mike Millard. Aquest personatge forma part de la mitologia dels concerts de les grans bandes dels setanta. Excessos, destrosses d'hotels, groupies i... les gravacions d'en Mike Millard. Durant molts anys l’única manera que teníem els aficionats al rock’n’roll d’escoltar els shows d’artistes com Led Zeppelin, Rolling Stones, Yes, Dylan, Bowie i més eren les cintes que Millard havia enregistrat clandestinament. Millard, que anava en cadira de rodes, aprofitava que el situaven en una posició privilegiada per gaudir del concert, per enregistrar de manera furtiva i amb una gravadora portàtil tots els concerts a què assistia de l’àrea de Los Angeles. I, creieu-me les gravacions eren tan bones que durant dècades els bootlegs -discos pirates- de les seves gravacions es pagaven a preu d’or i ell era considerat com la crème de la crème dels "tapers", que és com es coneix la gent que es dedica a gravar els concerts des del públic.

Pink Floyd en directe. d'esquerra a dreta Nick Mason, David Gilmour, Roger Waters i
Rick Wright

Que per què us explico això? Fàcil. Sumeu dos més dos. Pink Floyd reedita per enèsima vegada Wish You Were Here i, exhaurit el poc material d’estudi que disposava i en absència de cap gravació en directe de l’època… Exacte, contacta amb l’entorn del difunt Millard recupera el màster d’aquestes cintes -en realitat hi té tot el dret- contracta l’enginyer de so Steve Wilson que poleix el que pot -si us sóc sincer poca cosa es pot fer tot i és de valorar que no hagi emprat la intel·ligència artificial- i voilà: Reedició l’any passat de Wish You Were Here versió 50 aniversari amb un flamant concert de 1975 publicat de manera oficial. Per maximitzar beneficis i continuar munyint a l’afició, enguany es posa a la venda només el concert en un doble cd amb el nom Live From The Los Angeles Sports Arena, April 26th, 1975. 

Amb el fabulós Wish You Were Here a mig fer, Pink Floyd surten de gira pels EUA l’estiu de 1975 sense cap disc nou sota el braç. En realitat aquest tour és l’últim tram de la presentació de l’icònic i supervendes The Dark Side of the Moon (1973), que estaven recreant als escenaris des de 1972. Ara, això no vol dir que no tinguessin noves cançons a presentar en directe. I tant! La primera part del show està dedicada precisament als nous temes que havien d’anar a petar a Wish You Were Here (que es publicaria al setembre d’aquell mateix any). Dic “que hi havien de” perquè les dues primeres, la furiosa Raving and Drooling i l’extensa Gotta Be Crazy quedarien finalment fora de l’àlbum perquè segons Waters i en contra del criteri de Gilmour no encaixaven en el concepte de Wish You Were Here. Ambdues serien reescrites i modificades i es convertirien en Sheep i en Dogs respectivament i formarien part de la distopia orwel·liana que Waters va idear pel disc Animals (1977). Obro parèntesi per dir que Animals és el meu disc preferit de Pink Floyd, que el trobo una obra mestra absoluta i que aparcar i reescriure aquestes dues cançons per a aquell disc va ser un encert. Tanco parèntesi.

A l'esperit de l’àlbum Wish You Were Here hi és molt present la figura de Syd Barrett, primer líder del grup caigut a causa d’una trastorn mental agreujat pel consum d’LSD. La salut mental, l’amistat i el sentiment de frustració dominen Shine On You Crazy Diamond -recordem, dividida en dues parts- un llarg tema instrumental puntejat per evocadors records d’aquells primers dies de la banda “quan eres jove brillaves com el sol, ara hi ha una mirada als teus ulls com forats negres al cel”. El pont entre les dues parts ve marcat pel retronant riff de la guitarra de Gilmour amb que comença Have a Cigar, una furibunda crítica a la indústria musical que Waters entona, ajudat pel mateix Gilmour, forçant la veu al límit (i no com la versió d’estudi que va haver de cantar-la Roy Harper, artista i amic de la banda que passava per allà perquè Waters s’havia quedat sense veu i Gilmour s’hi va negar perquè no hi estava d’acord amb la lletra. La mala maror entre aquests dos que ha adquirit avui dia dimensions bíbliques havia començat, però aquesta és una altra història).

Als estudis EMI de Londres, intentant posar-se d'acord amb les cançons que formarien
part de Wish You Were Here (el mal rotllo begins)

La banda abandona l’escenari, però abans Waters avisa al públic que vagi amb compte amb la policia que aquells dies estava fent batudes a la recerca de drogues entre els assistents al concert, alhora que té unes paraules despectives pel cap del departament de policia de Los Angeles (això ho sabem pel bootleg que ha circulat durant dècades, en el llançament oficial tot això ha estat editat). El cas és que la banda torna a l’escenari després d’una pausa de 20 minuts per interpretar el que la gent ha vingut a escoltar. Sona tot el disc The Dark Side of the Moon, des dels batecs de cor de Speak to Me fins a l’apoteosi final d’Eclipse. No és fàcil reproduir en directe un disc com aquest, la producció revolucionària a l'estudi, els efectes sonors, la complexitat d’alguns arranjaments… però la banda fa una feina impecable amb la guitarra de Gilmour en primer pla i els ambients que crea Wright al teclat, ajudats pel saxofonista Dick Parry (recentment traspassat). Ni Waters ni Gilmour tenen una veu espectacular, però se les componen perfectament per tirar endavant el show, alternant-se a les veus i amb el suport de les coristes Venetta Fields i Carlena Williams que tenen el seu moment estel·lar al tema The Great Gig in the Sky. La resta la fa la qualitat de composicions com Time, Money o la meva preferida, la imponent Us and Them. Com era costum en aquella època, Echoes la suite que ocupava sencera la segona cara del disc Meddle (1971) és la peça triada pel bis i l’execució és, un cop més, excel·lent. Una interpretació impecable que posa fi al concert amb la fervorosa ovació de l’audiència.

Si amb tota aquesta xerrameca que us he amollat no us heu fet una idea del que dóna de si aquest Live From The Los Angeles Sports Arena, April 26th, 1975 us ho resumeixo de manera més breu: Un concert magnífic amb un so més que acceptable, però ni de conya amb l’estàndard que ha d’assolir un llançament oficial d’una banda com Pink Floyd. Això pels que veuen el got mig buit. Pels que el veuen mig ple, aquest àlbum serà el més semblant al que tindrem mai d’un concert de la banda en un dels punts àlgids de la seva carrera i amb un repertori impressionant. Vosaltres trieu.

Bifurca