Live At The Aquarius Theatre: The Second Perfomance

Live At The Aquarius Theatre: The Second Perfomance (Bright Midnight Archives 2001)
The Doors

La data de l’1 de març de 1969 ha quedat marcada a foc per sempre més en la breu i exitosa trajectòria de The Doors. Fou el famós concert de Miami, en el qual Morrison la va fer grossa, més del que anava sent habitual. La cosa venia de lluny, els escàndols protagonitzats pel cantant damunt l’escenari sovintejaven -a New Haven, dos anys enrere, ja havia estat detingut en directe a mitjan show- però a Miami va caure la gota que va fer vessar el got. Ja no és que arribés tard ni que es presentés trompa al show. Jim va començar a provocar i insultar al públic, va llançar la gorra d’un policia a l’audiència, va simular masturbació i sexe oral -pobre Robby Krieger- es va treure la titola -almenys això és el que posava a la denúncia- i va convidar a tothom a despullar-se, invitació que segons testimonis presents va ser seguida per bona part de la concurrència. Coses que fins fa poc no tindrien cap transcendència en un concert de rock -avui no ho sé, donada l’estúpida correcció política imperant- a l’Amèrica de finals dels seixanta això era un escàndol de dimensions considerables.

El resultat va ser una denúncia i un arrest contra Jimbo per “conducta lasciva” i coses per l’estil. I el que fou pitjor, les seves cançons a la llista negra de les ràdios i la cancel·lació per part de les autoritats dels concerts programats per una imminent gira pels EUA. The Doors ja eren oficialment uns empestats, i a la censura governamental s’havia d’afegir la por dels promotors de contractar-los, donat que la banda californiana s’havia convertit en sinònim de problemes. Internament, les coses tampoc anaven gairebé al si de la banda. L’alcoholisme de Morrison no posava les coses fàcils a la banda a l’hora de treballar a l’estudi i a més The Soft Parade (1969), l’àlbum que estava a punt de publicar-se, resultaria ser el menys bo de llur discografia (obro parèntesi per dir que els cinc àlbums restants van d’excel·lents a obra mestra).

Quatre mesos a l’ombra i després d’una estada a Mèxic D.F. on tenen lloc quatre concerts, Elektra aconsegueix reservar l’Aquarius Theater per a dos shows de The Doors en un sol dia, el vint-i-u de juliol. Un club de dimensions reduïdes amb aforament d’uns centenars de seients. La companyia, a més, té la idea d’enregistrar professionament tots dos concerts per a un futur àlbum en directe. Seran els primers d’una dotzena que s’aniran gravant durant l’any següent i que seran el material que apareixeria a Absolutely Live (1970), únic disc en directe publicat en vida de la banda.

Morrison simulant una fel·lació a Krieger a Miami i, de passada, escandalitzant Amèrica.
Foto Edgar Bernstein, David LeVine and Jeff Simon

Es pot copsar a l’ambient de l’Aquarius Theatre que hi havia expectació per veure quina actitud desplegarien en escena the Doors i especialment Morrisson després de l’escàndol de Miami. No diré que Jim ofereix un concert sobri perquè desgraciadament aquests dos termes junts formen un oxímoron, però sí que es mostra concentrat, preocupat de cantar bé i tot i que la interacció amb el públic és constant, el show rutlla sense incidents. L’opinió general és que en el primer concert la banda es mostra una mica continguda, com un escalfament previ, mentre que el segon -del qual avui us en parlo- és considerat un dels millors d’aquells que van ser enregistrats en aquesta darrera etapa de The Doors, el període 1969-1970.

Resulta curiós que un àlbum tot just acabat de sortir a la venda i, per tant, a promocionar com és The Soft Parade, sigui ignorat olímpicament en aquest concert (només el single Touch Me figura al repertorti d’aquest concert). No és estrany, la banda havia provat d’allunyar-se dels paràmetres musicals en què es movia, havia incorporat elements jazzístics i arranjaments orquestrals… i el resultat no va convèncer a ningú, començant per ells mateixos. Suposo que això va generar en la banda una actitud de retorn als orígens i com més aviat millor, devien pensar. La prova la teniu aquesta nit; què em diríeu d’un concert que comença amb Back Door Man de Willie Dixon i acaba amb Rock Me Baby de B.B. King? Aquest són els meus Doors favorits. Ja m’està bé el seu vessant arty, psicodèlic, experimental… però els Doors que més m’arriben són els que retiren cap al blues i el R&B. La veu profunda de Morrison encaixa perfectament en el gènere, el mateix que els teclats de Manzarek, la guitarra bluesy de Krieger i la bateria poderosa de Densmore. Atenció al setlist, perquè als blues ja esmentats, s’afegeix el medley Mistery Train i la particular versió que fan del Crossroads de Robert Johnson, Little Reed Roster, un fantàstic Gloria de Van Morrison, l’habitual Close to You -un altre de tema de Dixon- cantat per Ray Manzarek… què més pot un demanar?

Doncs els clàssics, és clar. Un potent Break on Through on Jim arriba a les notes altes de la versió d’estudi, l’èpica When the Music’s Over, Un Light My Fire que es treuen de sobre a mitjan concert -no ho dic pejorativament, és un gran tema i la versió d’aquella nit és excel·lent, només que no la reserven per acabar-, contundents i celebrades versions per l’audiència de Soul Kitchen -quin goig sentir a Jim i Ray deixant-se l’ànima cantant a l’uníson la tornada- i de Five Foot One abans del bis. Sorpreses? També. La versió integra del poema musicat The Celebration of King Lizard -tema que no va entrar a Waiting for the Sun (1968) per “criteris comercials”- que podem considerar-la com la versió definitiva i un tema inèdit que algú m’haurà d’explicar per què no el van gravar mai a l’estudi, com és Universal Mind; no us exagero si us dic que per mi aquesta cançó podria entrar en un best of sense problemes i per descomptat representa un dels millors moments del concert. “Ara estic tan sol, que només busco una llar a cada lloc que veig, però soc un home lliure, aquesta és la sort que tinc” canta Morrison, amb un sentiment que hom podria pensar que està parlant de si mateix.

The Doors en viu a l'Aquarius Theatre el 21 de juliol de 1969

I si bé el nou àlbum The Soft Parade, tal com deia abans, té una mínima presència, The Doors no se’n poden estar d’interpretar temes de Morrison Hotel (1970), un àlbum pel qual ni tan sols havien entrat encara a l’estudi a enregistrar-lo. El blues-rock de You Make me Real devia agafar per sorpresa la concurrència, de la mateixa manera que l’embrionària versió -encara instrumental- d’un ferotge Peace Frog que, igual que en el disc que sortiria mesos després, empalmen amb la calmosa Blue Sunday produnt un agradable contrast.

La sensació que un té en acabar el concert és que The Doors continuaven sent una gran banda en directe, i que el seu principal enemic eren ells mateixos, especialment si Jim no era capaç de controlar la seva explosiva personalitat combinada amb els seus excessos alcohòlics. Malauradament, ja sabem que no se’n va sortir. Pels que no teníem prou amb la discografia oficial i les reedicions i ampliacions que s’han anat publicant al llarg de tots aquests anys, la notícia que l’organització Doors, a través del segell Bright Midnight Archives, havia començat a principis d’aquest mil·leni a exhumar enregistraments en viu de la banda fou una notícia molt benvinguda. Gràcies a aquesta iniciativa podem escoltar una dotzena llarga de shows amb una qualitat sonora perfecta i, a diferència de Absolutely Live que està editat a partir de diferents concerts, gaudir-los en la seva integritat, amb totes les virtuts i defectes d’un show dels Doors en estat pur i sense adulterar. Com deia abans, què més podem demanar? Doncs les reedicions, perquè estan descatalogats i costen molt de trobar. Que dura és la vida del fan.

Bifurca