dissabte, 4 de febrer del 2023

Live at the Fillmore 1997

Live at the Fillmore 1997 (Warner 2022)
Tom Petty and the Heartbreakers

“La idea era divertir-nos en un lloc on ens poguéssim sentir còmodes i tocar cançons diferents cada nit. Són molts anys de tocar els nostres èxits en grans recintes i buscàvem divertir-nos amb versions i músics convidats. Sense la pressió, a més, que comporta tocar en llocs grans”. Qui parla així és Mike Campbell, guitarrista i mà dreta del desaparegut Tom Petty i la veritat és que no he pogut trobar millor introducció per parlar-vos del disc d’avui. D’ençà la sobtada mort del ros de Gainesville, Florida, fa ja cinc anys, els llançaments discogràfics amb el seu nom no s’aturen. I contràriament al que acostuma a passar, és a dir, inundar el mercat amb recopilatoris i reedicions amb sobrants de dubtós valor artístic, els encarregats de gestionar el llegat de Petty estan fent una feina encomiable. No faré ara un repàs exhaustiu de tot el que s’ha publicat póstumament, però la versió ampliada de Wildflowers, el seu fantàstic àlbum en solitari de 1994, titulada Wildflowers & All the Rest publicada fa un parell d’anys és tot allò que els fans poden desitjar. Live at the Fillmore 1997 pertany, igualment, a la categoria d’imprescindible.

Tal com s’explica a les notes interiors del llibret que acompanya el doble cd -sí, amics, un ha hagut de deixar córrer la luxosa versió de 4 cd/6 lp- el mateix Petty confessava en una entrevista que necessitava descansar d’enregistrar discos i vídeos i que el que necessitava era tocar. I que millor que fer-ho al mític Fillmore de San Francisco, un local amb un aforament de poc més de mil persones i on han tocat des dels anys seixanta gairebé totes les grans bandes que us pugueu imaginar. El pla era reservar la sala deu nits, però a la vista que les entrades es van exhaurir a l’instant, foren afegides deu dates més, de manera que entre el 10 de gener i el 7 de febrer van programar-se finalment vint concerts. L’experiència fou nit a nit tan engrescadora que Petty va decidir enregistrar professionalment els sis darrers concerts. D’aquí surt el material de Live at the Fillmore 1997.

Amb la frase que obre aquesta ressenya ja us podeu fer una idea de l’esperit amb el qual la banda es va prendre aquesta estada al Fillmore (si no en teniu prou podeu donar una ullada aquí i aquí als vídeos promocionals editats). Repertoris que es decidien la mateixa tarda prèvia al show, o sobre la marxa, com quan se sent cridar des del públic Hearbreakers Beach Party!!! -una cara B de principis dels vuitanta pràcticament inèdita en viu- i Petty i la banda recullen el guant, tocant-la i fent participar al públic de la festa (mai millor dit). Però és que a més d’aquest ambient de comunió amb l’audiència, d’aquesta espontaneïtat, improvisació i llibertat creativa -el tema The Date I Had with That Ugly Old Homecoming Queen havia estat escrit a la prova de so de la tarda i interpretat aquella nit- mireu el llistat de cançons: Dels trenta-tres temes que conté l’edició de 2cd /3 Lp, 18 són versions (la deluxe 4 cd/6 Lp són trenta-cinc de cinquanta-vuit).

Tom Petty. Fillmore 1997
I quines versions! Escoltant l’àlbum penso que no hi fa res si no sabeu qui és Tom Petty i els Heartbreakers, ni si coneixeu cap de les seves cançons (tot i que seria imperdonable, algú ho havia de dir). El que vull dir és que aquí teniu una selecció de la música que no només ha marcat la gènesi i existència d’aquesta banda, sinó de tots aquells que hem crescut amb el rock and roll com a banda sonora vital. Versions exquisides de Chuck Berry com Around and Around o Bye Bye Johnny, Lucille de Little Richard, Kinks, Rolling Stones, Bob Dylan -quina sorpresa tan meravellosa sentir You Ain’t Goin’ Nowhere-, clàssics immortals com It’s All Over Now, Time is on My Side, Louie Louie, Shakin’ All Over… I tot això interpretat per una banda en estat de gràcia -tant Petty com Campbell han reconegut amb els anys que aquella tanda de concerts al Fillmore va ser llur sostre com a músics en un escenari-, elegant, versàtil, atrevida, espontània, potent quan cal, subtil quan toca … Les guitarres de Petty, Campbell i Scott Thurston (sí, el mateix que veia ampolles volar i estampar-se contra el seu piano els mesos que va estar amb de gira amb Iggy and the Stooges dues dècades enrere), les tecles de Benmont Tench, els cors del baixista Howie Epstein, la bateria de l’últim Heartbreaker en arribar, Steve Ferrone… tot encaixa a la perfecció. I si faltava alguna cosa, la cirereta al pastís la posen quan conviden a l’escenari a Roger McGuinn per intepretar -el deute amb els Birds és immens- It Won’t Be Wrong i Eight Miles High i l’abans esmentada You Ain’t Goin’ Nowhere. Més? Sí, el gran John Lee Hooker compareix per marcar-se un incontestable Boogie Chillen.

Tot i incloure tota aquesta munió de versions a Live at the Fillmore 1997, no podien faltar també temes de la discografia tant de Petty amb els Heartbreakers com dels seus discos en solitari. Perquè a veure, una cosa és que no s’hagin prodigat gaire per Europa i que la gent a casa nostra no el conegui tant com, posem-ne, un Bruce Springsteen, però als EUA la seva obra gaudeix d’un reconeixement i prestigi absolut. I ara vinc jo, obro el paraigua -ja se sap el que es diu dels fans de Bruce- i afirmo que, com a autor de cançons, Petty no té res, però absolutament res, a envejar al Boss. Àlbums com el del seu debut de 1976, Damn the Torpedoes (1979), Hard Promises (1981) o Echo (1999), les dues obres mestres publicades en solitari que són Full Moon Fever (1989) i l’abans esmentat Wildflowers (1994), sense oblidar els dos discos que va fer amb els Travelling Wilburys, el supergrup amb icones com George Harrison, Bob Dylan, Roy Orbison i Jeff Lyne, el coronen com un dels grans de la música americana de les darreres dècades. I perquè m’he ficat en aquest jardí, ara que ho penso? Ah, sí, la representació de la collita Tom Petty & Hearbreakers.

Campbell i Petty, gaudint a l'escenari del Fillmore
Un artista i una banda que han signat grans àlbums com els esmentats i un bon grapat de hits no poden negar-li als fans, encara que sigui en uns concerts tan singulars com aquests del Fillmore, les cançons que aquests han vingut a escoltar. I, és clar, ni que sigui amb comptagotes cauen mostres de tot el talent que Tom Petty al llarg de -en aquell moment- dues dècades ens ha regalat. Destacables són la inicial Jammin’ Me un vibrant tema coescrit amb Bob Dylan, Listen to her Heart -primer single promocional de l’àlbum- , una despullada American Girl amb el Fillmore corejant la tornada com si no hi hagués un demà, i les visites a Full Moon Fever -Free Fallin’, Runnin' Down a Dream…- i a Wildflowers -You Don't Know How It Feels, You Wreck Me…-.

El meu moment preferit de l’àlbum (rivalitzant fortament amb el trio de cançons que interpreten amb Roger McGuinn) arriba quan sona el riff de Mary Jane's Last Dance. Confesso que a més de la magnífica cançó que és en si mateixa, vaig quedar enamorat del vídeo, bé més que del vídeo, que també, de la deessa Kim Bassinger que el protagonitzava. Al Fillmore no compareix la diva, però Petty i els Heartbreakers ens obsequien amb la millor versió en viu que he sentit mai, allargant el tema als deu minuts a través d’un duel de guitarres sublim. És el tret de sortida per a la traca final, el final de la festa. Primer amb Louie, Louie, seguit per un Gloria amb Petty inventant-se la lletra sobre la marxa i portant al públic del Fillmore al deliri. Potser per rebaixar una mica l’excitació de concurrència abans de marxar cap a casa recorren a la bucòlica i tranquil·la Allrigh for Now per tancar el show. Ovacions, agraïments, bona nit i el fade out que deixa l’habitació en silenci i a mi rumiant si no hauria d’haver-me llençat de cap a l’edició deluxe.

Mai és tard, però.

Bifurca

2 comentaris:

  1. Benvolgut Bifurca, moltíssimes gràcies per contagionar-nos el teu entusiasme. Ja només amb els vídeos promocionals (ja relatats pels companys d'aventures, i quins companys!), que va tenir Tom Petty, i que no només te trencaven el cor sinó que feien esclatar de goig els sentits, veient que el que reflecteixes en el teu article és un grup en un immillorable estat de gràcia, en un immillorable escenari, i que sí, tal com es diu, volien gaudir i xalar d'allò més sense cap més pretensió que per a ells i per a les persones afortunades que van poder acudir als "soldouts". Impecable qualitat i so, distinctius i no gens atzarosos convidats, i rendides versions (desconeixia la que van fer de "Satisfaction") de clàssics. Gràcies per saldar d'aquest immillorable, sí, manera, el deute que tots tenim amb aquesta figura tan capdavantera, i tan important, sí, als EUA, aquí, com bé dius, l'efecte de popularitat d'Springsteen, eclipsava qualsevol talent de l'època, tot i que, un dels més notables per a mi, Jackson Browne, com que va viure aquí també, el vam tenir una mica més proper. Però sí que comparteixo que en autenticitat i honestedat, Tom Petty no tenia res a envejar a Bruce Springsteen. Tot i ben considerat aquí pels crítics, fou a nivell popular mereixedor d'una discreta acollida aqui, una majoria silenciosa que no es deixava sentir sovint. Una discografia envejable amb Campbell, i cia. o en solitari (reivindico també "Southern Accents"), i peces excel·lents com "Runnin' Down a Dream", "Free Falllin", o sí, la meravellosa "Mary Jane's Last Dance". No et sàpiga greu ficar-te en "jardins" (jo ho faig tothora, i gaudint-ne) que al capdavall no fan sinó engrandir i exemplificar la seva petjada. En fi, una altra pèrdua sentida i prematura, i sí una edició com aquesta (tant se val el format més car o barat), també per gaudir-la sense complexos, com la seva gran música. Gràcies, i fins una altra ocasió!

    ResponElimina
  2. Sí senyor!, Southern Accents. La veritat és que tota la discografia de Tom Petty és recomanable, potser hi ha àlbums millors i altres no tant, però el nivell és altíssim. Ja sigui amb els Hearbreakers o en solitari, aquest home no decepciona. Una llàstima la seva desaparició prematura, certament. Per cert, Jackson Browne tenia un pis a Gràcia, oi?

    ResponElimina

Evidentment, els insults, i comentaris que no tinguin res a veure amb el tema, no es publicaran.