Aqualung

Aqualung (Chrysalis 1971)
Jethro Tull

Avui toca esmenar una de les injustícies comeses per aquest blog al llarg dels seus gairebé cinc anys d’existència: Haver ignorat una banda com Jethro Tull durant tot aquest temps. Jethro Tull? Em direu “boomer, no, el següent”, d’acord, però què hi farem; això no és un blog d’actualitat musical, que ja n’hi ha i de molt bons -tot i que si en coneixeu algun en català, feu-m’ho saber- sinó un espai que dedico a parlar dels meus artistes i discos favorits, molts dels quals són encara amb mi des de l’adolescència. I el disc d’avui, Aqualung és un d’ells. L’altre dia un tuitaire es declarava sorprès de la quantitat de gent d’una certa edat -puretilles, en deia- que té aquest disc a casa. I no li falta raó. Fins i tot la majoria de heavies del barri queien rendits davant d’aquest àlbum (eh, Furky?). Aqualung és un disc emblemàtic, d’una època si voleu, i a la vegada continua sonant actual, raons per les quals el fan entrar en la categoria de clàssic per mèrits propis.

Considerats com uns dels pioners del rock progressiu, o prog rock,  per l’extensa discografia de Jethro Tull desfilen estils com psicodèlia, jazz, folk, blues, i  hard rock. Fins i tot a principis de la dècada dels vuitanta van experimentar amb els sintetitzadors orientant el seu so cap al synth pop; és clar que això va ser abans que amb Crest of a Knave (1987) arrabassessin a Metallica i el seu … And Justice for All el Grammy a … Millor banda de heavy metal!! En fi, la història d’aquest despropòsit millor la deixo aquí. Liderats per Ian Anderson brandant una flauta travessera, aquest individu mordaç, irònic i genial amb uns dots extraordinaris per a l’espectacle -icònica és la seva postura sostenint-se amb una cama mentre toca la flauta- Jethro Tull han bastit una discografia on -almenys fins a la dècada dels vuitanta, tot i que tot són gustos- no és que no hi hagi un disc mediocre, és que tots són boníssims, mostrant una consistència que moltes bandes consagrades desitjarien.

Aqualung és el quart disc de Jethro Tull i tanca l’etapa -o més aviat fa de pont/transició amb la següent- més influïda pel blues i el rock dur d’aquella època, això sí, sempre amb el puntet prog propi de la banda. Apareix després d’un debut més que acceptable amb This Was (1968) (d’un pèl no va participar Tony Iommi, guitarrista de la banda només per unes setmanes i que marxaria per formar Black Sabbath) i dos discos que pel meu gust continuen estant entre els millors que han enregistrat mai com són Stand Up (1969) i Benefit (1970). El que fa que Aqualung sigui el disc més popular, més conegut i -és una opinió personal tot i que àmpliament compartida- el millor disc de Jethro Tull és precisament perquè reuneix totes les bondats d’una obra de transició: conserva encara certa influència del blues, manté els riffs propis del rock més dur i augmenta la vena progressiva experimental sense oblidar les arrels del folk.

La formació que va enregistrar Aqualung: John Evan (piano), Clive Bunker (bateria),
Jeffrey Hammond (baix), Martin Barre (guitarres) i Ian Anderson (veu, flauta, guitarra acústica)

Tota aquesta xapa que us he fotut s’explica molt millor en el moment que poseu el disc. Fixeu-vos en el primer tema, el que porta el títol de l’àlbum, l’etern Aqualung. D’entrada un riff que podria ser de Led Zeppelin o Cream, per citar dues bèsties contemporànies; més tard un canvi de ritme i una veu filtrada amb un efecte d’eco, un dolç acompanyament de guitarra acústica que va accelerant-se progressivament incorporant tota la banda fins a deixar a les portes un solo elèctric -Martin Barre és un guitar hero!- que ha estat replicat per generacions d’aprenents de guitarristes. Si no teniu una guitarra a mà, agafeu una escombra o una raqueta de tenis i practiqueu el noble art de l’air guitar amb l’inoblidable solo elèctric d’Aqualung cortesia de Martin Barre. Honor i glòria per a ell. Nou canvi que ens retorna a la tranquil·litat acústica per acabar recuperant el ferotge riff inicial amb el qual acaba el tema. Oi que la música parla per si sola? Aquí està tot explicat. Sis minuts i mig rodons per a un tema per-fec-te.

La cosa no ha fet més que començar, però abans de seguir heu de repetir amb mi: Aqualung NO és un àlbum conceptual. D’acord, l’àlbum té un títol per a cada cara, Aqualung la primera, My God la segona. Una versa sobre temes que poden enquadrar-se en la crítica social i situacions quotidianes a través de diferents personatges. L’altra cara és una crítica a la religió, o més aviat a la, diguem-ne desconnexió entra la figura de Déu i els seus intermediaris a la terra, peeerò… Ian Anderson sempre ha negat que Aqualung fos un àlbum conceptual, només “una col·lecció de cançons amb diferents estils i instrumentació variada”. I prou. Si ho diu el seu creador, així serà, altra cosa és el que la resta de mortals puguem pensar.

Bé, doncs, aclarit aquest punt ja podem continuar. El protagonista del tema Aqualung és un sense sostre -mireu la il·lustració de la portada-, brut i pedòfil “assegut en un banc del parc mirant les nenes amb males intencions… a veure si les hi pot veure les calces…”. Aquest mateix individu -de malnom Aqualung en referència al soroll que fa la seva deficient respiració- torna a aparèixer a la següent cançó, Cross Eyed Mary, un altre tema ben rocker, on la protagonista és Maria la Borni, una jove prostituta i, en paraules d’Anderson, una mena de “Robin Hood del sexe” que treu el màxim profit dels seus serveis als homes rics i ho fa gratis a aquells que no poden pagar. Sabeu que Iron Maiden van enregistrar una versió del tema? Com podeu veure l’àlbum comença molt fort, tant per la contundència sonora com per la càrrega social que destil·len aquests dos himnes que no poden faltar mai als directes de la banda.

Il·lustracions interiors de l'àlbum a càrrec de Burton Silverman.

Dos preciosos temes acústics, on Anderson es revela com un magnífic creador de melodies, agafen el relleu. Cheap Day Return, escrit mentre esperava el tren a l’andana després d’una visita al seu pare malalt ingressat a l’hospital, serveix per introduir un tercer personatge d’aquest paisatge social de què tracta la primera cara de l’àlbum, l’atenta infermera. El tema és curt, poc més de vuitanta segons -Anderson, potser per treure dramatisme, va dir que podia haver estat més llarg, però que el tren va arribar puntual- i com ja hem dit que Aqualung no és un disc conceptual -he, he- no es pot considerar com un tema pont. Bromes a banda, Cheap Day Return val el seu pes en or cada segon que dura. El mateix es pot dir de Wond'ring Aloud, una altra meravella acústica que acompanya una tendra reflexió sobre la vida, l’amor i la incertesa del futur, que en paraules d’algun crític pot ser la més bella composició que hagi escrit mai Ian Anderson. Mother Goose, majorment acústica també, deixa lleument de banda aquest, podríem dir realisme social, per endinsar-se en una mena de ball de màscares on primen les visions surrealistes de l’autor. El mateix que Up to Me que tanca la cara Aqualung i en el qual sobre un riff de piano, Anderson i Barre protagonitzen duels vibrants de flauta i guitarra.

My God, que així és també com se subtitula la cara B de l’àlbum, obre aquesta segona part dedicada als “punts de vista” que té Ian Anderson sobre l’església. El tema és musicalment brillant, gairebé una suite de més de set minuts on la banda es deixa anar ja obertament a l’experimentació i als cànons del que serà el rock progressiu dels anys vinents. Canvis constants, seccions diferents, solos de flauta, cants gregorians, riffs a l’estil Black Sabbath… mentre plouen les crítiques - “The bloody Church of England”- als representants terrenals de deunostresenyor. Val a dir que aquestes invectives són fetes més des de l’humor i la ironia que des del ressentiment o l’ànim d’adoctrinar a la contra, tot i que al pobre Anderson a espanya no li va servir de gaire, donat que l’àlbum va estar prohibit durant tres anys. Hymn 43 continua aquesta línia crítica, qui reben ara són els colonitzadors/evangelitzadors i si Anderson és qui reparteix vocalment, Martin Barre no es queda enrere amb la guitarra disparant riffs i licks a tort i a dret cada cop més durs, déu-n´hi-do quin tema. Una mica de calma -ep!, no temàtica, ara li toca al binomi església-diners- un petit respir introduït oportunament amb Slipstream, una altra peça acústica, brevíssima, amb un lleu arranjament orquestral que em fa aturar l’escolta i pensar en veu alta, que n’és de bo aquest disc…

Ian Anderson, showman i líder de Jethro Tull

Va que això s’acaba. Pot haver-hi alguna cosa més que estigui a l’alçada d’aquesta meravella d’àlbum i sigui digna d’incloure-la? I tant, amics: Locomotive Breath, un altre tòtem i cavall de batalla de tots els concerts de Jethro Tull. Quants en portem, ja? Aquesta fantàstica intro bluesera de piano que prepara l’explosió d’un altre riff per a la història -he dit ja que Martin Barre és un guitar hero?- Anderson aprofitant la darrera alenada de l’aire amb què bufa la travessera per gairebé cantar alhora... Actitud, nois i noies, actitud rockera per si algú encara pensa que actitud i virtuosisme són incompatibles. He dit abans que Aqualung va patir la censura franquista durant uns anys; doncs bé, quan va poder ser editat a espanya ho va fer de manera mutilada i, endevineu quina cançó no va passar el ranci criteri inquisitorial? Exacte, Locomotive Breath. No sé exactament que els va molestar tant -tampoc em ve gaire de gust posar-me en la ment d’aquesta gentola- i tampoc sé per què My God o Hymn 43 sí que van passar i Locomotive Breath no. Ssuposo que algunes referències sexuals barrejades amb la menció a la Bíblia… Aqualung finalitza amb Wind-Up denunciant amb sarcasme i ironia en boca d’un escolar (vivències autobiogràfiques potser?) la hipocresia de la religió i els seus codis. I ho fa musicalment, un cop més, de manera magistral. El piano de John Evan una altra vegada com a introducció, el suau acompanyament de la guitarra acústica i bum, un altre vibrant tema de rock dur mentre Anderson dedica les seves oracions al director de l’escola, dient-li de passada que no va encertar ni una “You had the whole damn thing all wrong”, he, he, si pareu atenció al final del tema, s’intueix un somriure burleta.

Avui dia, Aqualung continua sent el seu disc més venut de Jethro Tull. La crítica del moment també el va acollir, de manera majoritària, amb molt bones valoracions. Només hi havia un problema: tots el consideraven un àlbum conceptual per a irritació d’Anderson que negava i negava. Tal va ser l’emprenyada que va agafar que la cosa va anar més o menys així: “Conceptual?, ja us ensenyaré jo el que és un àlbum conceptual”. I aquest és l’origen de Thick as a Brick (1972), àlbum que té un sol tema que ocupa les dues cares del disc. Per a l’afició, Thick as a Brick, que ja entra de ple en el prog rock, es disputa amb Aqualung el títol al millor disc de la banda, però això ja és un altre capítol i per avui ja n’hi ha prou. En qualsevol cas, siguis boomer, generació X o milenial, l’absència d’un disc com Aqualung a les vostres estanteries és, com era? Ah, sí, “motiu de cese”.

Bifurca