Forever Young

Forever Young (WEA 1984)

Alphaville

Us sona una recopilació en format quàdruple CD anomenada "Los 100 mayores éxitos de los 80", del segell holandès Arcade? En cas que no, no caldrà que us defineixi gaire el seu contingut, i segurament podeu fer-vos una idea dels grups i cantants que hi apareixen. Per a mi va ser important, ja que gràcies a ella vaig descobrir moltes cançons i artistes d'aquesta gran dècada, que tants discos, artistes i temes meravellosos va deixar per al record. Un dels grups que hi estaven representats era Alphaville, amb una versió reduïda (no és fàcil ficar 25 cançons a un CD) de, potser, el seu tema més conegut: Big in Japan. Intrigat per aquesta cançó, passat un parell de mesos vaig adquirir l'edició en CD de Forever Young, el disc on apareix i que, després de la seva primera escolta, vaig anomenar –i, de fet, encara l'anomeno així– "el disc de les sorpreses" per diverses raons. Quines? Continueu llegint...

La història d'Alphaville comença a l'antiga República Federal d'Alemanya a finals de 1981, any en què el cantant Marian Gold (pseudònim de Hartwig Schierbaum) i Bernhard Lloyd (de nom real Bernhard Gößling) van participar a un concert amb 5 artistes més en un col·lectiu anomenat Nelson Community a la ciutat de Münster. Frank Mertens (Frank Sorgatz en realitat) se'ls uniria poc després per a ocupar-se juntament amb Lloyd de la part instrumental i així naixeria la primera formació del grup, que al principi s'havia d'anomenar Forever Young, però que després es canvià a Alphaville en referència a una pel·lícula de ciència-ficció de Jean-Luc Goddard anomenada Alphaville, la Ciutat del Futur, nom que encaixava molt més bé amb el caràcter futurista i tecnològic de la música que componien. Com a nota addicional –i tenint en compte que un dels grans èxits del grup és la cançó Forever Young–, si algú es pregunta sobre la curiosa possibilitat que un grup, el seu primer disc i una de les seves cançons tinguin el mateix nom, diré que aquesta possibilitat es materialitzà, com a mínim, el 1987: el grup Living in a Box edità un primer disc homònim i amb una cançó (justament la primera) anomenada també Living in a Box. Dit això, ja podem tornar a parlar dels Alphaville.

Les sessions d'enregistrament començaren a pricipis de 1984 i el gruix de l'àlbum va ser publicat el 27 de setembre, només tres dies després de l'aparició de Some Great Reward, el quart disc de Depeche Mode i que els impulsaria definitivament a la fama. Tots dos tenen en comú, per exemple, un so electrònic pràcticament al 100% i singles amb un evident atractiu comercial. Però, si bé Depeche Mode i d'altres grups com ara els Orchestral Manoeuvres in the Dark també utilitzaven la tecnologia com a vehicle d'idees més experimentals –totes dues bandes feien servir els sàmplers d'una manera molt inventiva–, Alphaville tenien un plantejament diferent. El que ells volien (amb l'ajuda dels productors Colin Pearson, Wolfgang Loos i Andreas Budde) era, simplement, fer servir alguns dels sintetitzadors més moderns disponibles a l'època, com ara el Roland Jupiter 8 –autèntic protagonista sonor del disc–, la caixa de ritmes Linn LM-1, el Korg MS20 o l'autòcton PPG Wave, per a construir un àlbum ple de bones cançons pop. Ni cops de martell a canonades ni planxes de metall com a instruments de percussió: només pop electrònic, amb arranjaments convencionals, melòdic, comercial –per què no?– i, sobretot, ben fet. I, si me'n demaneu l'opinió, ja ho crec que ho van aconseguir! I ara passem a enumerar les sorpreses.

Alphaville versió 1984. D'esquerra a dreta:
Bernhard Lloyd, Marian Gold i Frank Mertens

La primera ja va venir de la mà de la primera cançó: A Victory of Love, un vehicle perfecte per al lluïment de la potència vocal de Marian Gold. Comença amb tons greus i profunds mentre el tema fa les seves primeres passes a un ritme que recorda a Rock'n'roll, Part 2, el superèxit de Gary Glitter. Gold va pujant de mica en mica el to a mesura que la peça s'anima i s'hi van afegint més i més instruments -electrònics tots, és clar- fins a arribar a un canvi sobtat de ritme que ens transporta a l'apoteosi vocal i melòdica a la tornada, després de la qual unes cordes sintètiques interpreten un solo d'inspiració clàssica d'aquests capaços de fondre els altaveus... I, per a continuar amb la catarsi, tornen tots els instruments amb, en primer pla, un teclat que produeix un so similar al dels mítics Theremins. Escoltar aquesta cançó va ser per a mi l'equivalent musical a pujar a un cotxe, pitjar gas a fons i sentir com l'esquena es queda enganxada al seient. Gens malament per a ser la primera cançó, no trobeu?

I ara parlaré de la segona sorpresa: Big in Japan. D'acord, va ser una sorpresa relativa, ja que n'havia sentit una versió reduïda a la recopilació que comentava al principi. Però assegut amb el llibret del CD a la mà i examinant amb detall la lletra de la cançó vaig veure que parla de dos amants berlinesos amb problemes de drogaddicció (us sona de l'àlbum d'un tal Lou Reed?), amb un nom inspirat en un grup anomenat precisament així –i que més endavant es convertiria en els Frankie Goes To Hollywood– per a remarcar de manera irònica com alguns grups han estat primer famosos al Japó com a pas previ per a després tenir èxit mundial (com, per exemple, els Deep Purple amb el famós directe Made in Japan). I la influència de Lou Reed sobre la lletra de Marian Gold no s'acaba aquí: quan diu "I'll be waiting for my man tonight" no us recorda al famós tema I'm Waiting for the Man, on es referia al sòrdid personatge amb qui havia de tenir una transacció econòmica? I encara hi ha més referències a artistes de l'època: "Should I stay here at the zoo / Or should I go and change my point of view / For other ugly scenes?" recorda a l'èxit de The Clash Should I Stay or should I Go?. I aquest "zoo" i les seves "ugly scenes"... A mi em sembla que es tracta d'una menció al Bahnhof Zoo de Berlín, on es desenvolupava l'acció del llibre i la pel·lícula Christiane F - Wir Kinder vom Bahnhof Zoo (i que comptava amb música de David Bowie), zona coneguda per ser un punt neuràlgic de tràfic de drogues i prostitució.

La tercera sorpresa va venir amb la cançó titular: resulta que ja la coneixia i no ho sabia. M'explico: uns quants anys abans, quan començava a descobrir el món del lleure nocturn i de la música de ball, bona part del que se sentia a les discoteques eren versions d'èxits pop de dècades anteriors... Com, per exemple, aquesta. I no és perquè el títol no donés pistes a aquest Dr. Sampler especialista a no adonar-se de coses que té davant dels morros; el cas és que, a mesura que la cançó avança amb solemnitat cap a la tornada, una espurna s'encén al cervellet de qui us parla i quan Marian Gold comença a entonar aquests versos que ja s'han fet eterns ("Forever young / I want to be forever young / Do you really want to live forever / Forever and ever") finalment uneixo les peces del complicat trencaclosques i arribo a la conclusió que aquesta és la versió original d'aquella cançó màquina (aleshores se'n deien així) que ja m'havia agradat temps enrere. Els misteris del món de la música són insondables. Els de la meva ment, també.

Cal dir que Forever Young té uns orígens bastant peculiars. Un dia, durant el procés d'enregistrament de l'àlbum, els tres components d'Alphaville escoltaven la cançó a la consola de mescles amb posat seriós. La versió inicial era més dura i rítmica que la balada que s'ha fet famosa universalment, i no els acabava de fer el pes; sabien que s'havien de canviar coses però ni tenien clar quines ni com havia de ser la versió definitiva. Aleshores va aparèixer Andreas Budde i, en comprovar l'estat de confusió mental del trio, rebobinà la cançó fins al principi i les seves mans expertes van abaixar el volum de les pistes fins a donar com a resultat la intro mínima però majestuosa protagonitzada per les cordes sintètiques (cortesia del Jupiter 8) i sons vocals del PPG, i va anar afegint-hi instruments de mica en mica per a donar a la cançó aquest aire de crescendo continuat que té. Ja està, ja tenien el diamant polit i a punt per a inserir a la corona. I quin diamant, eh? Com en devien estar, d'orgullosos, que van decidir que fos el tema titular del disc. Sens dubte, una de les cançons de la dècada, present a moltes bandes sonores i complement d'escenes icòniques com ara el final d'Herois. És una cançó molt de l'època, amb alguna referència ocasional a la Guerra Freda ("Hoping for the best but expecting the worst / Are you gonna drop the bomb or not?" o "Can you imagine when this race is won?"; aquesta "race" és la cursa de les armes) i, alhora, una balada atemporal amb un so grandiós.

Actuació d'Alphaville al Thommy's Pop Show
de la ZDF alemanya (1984)

La quarta sorpresa és la vuitena cançó del disc: Sounds Like a Melody. En honor a la veritat, he de dir que després de les dues experiències anteriors tenia la neurona més desperta i, per tant, més preparada per a identificar noves "emocions fortes". Tot comença amb uns timbals electrònics (possiblement de la Simmons SDS-V; ja sabeu, aquella bateria electrònica amb timbals hexagonals) i un sintetitzador que, després d'una breu introducció, ataca la melodia principal... Melodia que aquesta vegada vaig identificar ràpidament: ah, sí, sí, exacte! És U Got 2 Let the Music, un tema eurodance de 1993 obra dels italians Cappella! Sembla evident que, per molt que els artistes d'una dècada vulguin marcar distàncies amb la dècada precedent, de vegades les fonts d'inspiració no es poden amagar i, en aquest cas, la referència és ben clara. La cançó (la dels Alphaville, vull dir) avança a un pas tranquil durant més de la meitat del seu minutatge però, poc abans d'arribar als tres minuts (almenys en la versió LP), s'accelera i avança frenèticament fins a un final abrupte i sorprenent.

Però tornant al tema original, es pot dir que la seva història va ser una mica turbulenta. Big in Japan havia estat editada com a senzill a principis de 1984 i havia tingut un èxit considerable arreu d'Europa; en conseqüència, la discogràfica pressionà els Alphaville perquè enregistressin un altre senzill comercial, amb potencial per a conquerir les llistes. I, en només dos dies, Alphaville ja havien compost i enregistrat Sounds Like a Melody. WEA no va escatimar els recursos a l'hora de fer que la cançó tingués un so excel·lent -de fet compta fins i tot amb arranjaments orquestrals, interpretats per la secció de cordes de l'orquestra de la Deutsche Oper de Berlín- i va ser un altre èxit per a la trajectòria dels Alphaville. Però les circumstàncies de la seva creació van fer que Gold sentís tírria per la cançó i, durant quinze anys, es negà rotundament a tocar-la en directe, com a membre d'Alphaville o en solitari. I és una pena, perquè (com diu una cuinera televisiva nostrada) la cançó és meleta de romer.

La resta de les cançons completen un disc fantàstic, un dels millors de la dècada i que serví per a catapultar a la fama un grup que pocs mesos abans era pràcticament desconegut. Summer in Berlin és una altra peça interessant, amb una lletra que parla de les revoltes que van tenir lloc a l'antiga República Democràtica Alemanya i que arribaren al punt àlgid el 17 de juny de 1953. To Germany with Love (una mostra de fervor patriòtic que finalitza amb notes d'"Eine kleine Nachtmusik", de Mozart) i In the Mood tenen un so més tradicional, amb baix elèctric amb ús freqüent del slap en el cas de la primera i bateria mixta –acústica i electrònica– en totes dues. Al principi In the Mood em semblava, sense ser dolenta, la cançó més fluixa del disc (estar col·locada entre Forever Young i Sounds Like a Melody no hi ajudava gaire) però amb el pas del temps he après a apreciar-la més justament. Fallen Angel, Lies i The Jet Set –el quart i últim senzill de l'àlbum– són, novament, molt electròniques però cadascuna amb una personalitat diferent: dramàtica la primera amb canvis de menor a major entre les estrofes i la tornada, més divertida i animada la segona –amb un "Get ready" final que seria revisitat anys després per ni més ni menys que l'espectacular Sabrina Salerno al seu tema Get ready (Holiday rock): la cinquena i última sorpresa!–, i opulenta la tercera, en consonància amb un text que satiritza la vida d'excessos de l'alta societat, i que s'acaba d'una manera molt grandiosa amb un llarg final instrumental dominat per acords vocals tocats novament amb el PPG Wave: una gran manera de tancar un dels àlbums definitoris dels anys vuitanta en el vessant electrònic.

Els teclats responsables de la intro de Forever Young:
el Roland Jupiter 8 i el PPG Wave 2.3

Big in Japan va tenir un gran èxit i, encara avui, és una de les cançons més representatives d'Alphaville: Top 15 a diversos països europeus, incloent-hi un meritori número 8 a la Gran Bretanya i número 1 a Suècia i Suïssa i a la llista Dance nord-americana. Els senzills publicats posteriorment (Sounds Like a Melody, Forever Young i The Jet Set) aconseguiren resultats bastant decents sense replicar, tanmateix, l'impacte de Big in Japan. Però aquest gran èxit que havien aconseguit ja des del primer senzill i que es perllongà amb l'edició del disc sencer els va trasbalsar; com el mateix Marian Gold reconeixia, no estaven preparats per a assimilar un èxit tan important i tan matiner: a finals de 1984 el teclista Frank Mertens va decidir que ja n'havia tingut prou i Gold va substituir-lo per Ricky Echolette, un músic conegut seu i que ja havia estat a punt d'entrar a Alphaville quan la banda feia les seves primeres passes. Amb aquesta incorporació el trio alemany editaria Afternoons in Utopia (1986) –disc que tindria com a carta de presentació un altre gran èxit: Dance with Me– i, tres anys més tard, The Breathtaking Blue, amb la col·laboració a la producció del teclista Klaus Schulze, que havia editat alguns grans discos de música ambient estil "Escola de Berlín" –bàsicament complexes seqüències de baixos i melodies superposades de cordes electròniques, sintetitzadors i orgues – durant la dècada dels setanta. Més material seguiria durant la dècada dels 90, però primer Echolette i després Lloyd deixaren el grup, deixant Marian Gold com a únic membre original dels Alphaville en l'actualitat.

Sincerament és un disc que m'agrada molt. És electrònic, amb molta varietat melòdica i lírica, té moments ballables, té moments delicats... I les cançons són excel·lents. Tothom deu conèixer temes com ara Big in Japan o Forever Young, que han aparegut fins i tot a la banda sonora d'una pel·lícula nostrada: Herois (algú podria pensar que l'escena final amb Forever Young de fons és una mica tòpica però jo la trobo molt emotiva). Si algú em demanés un disc introductori per a conèixer el pop electrònic dels vuitanta (o el pop electrònic en general, o la música dels vuitanta en general) aquest és, sens dubte, un dels que jo li mencionaria. O sigui que si us han encuriosit aquestes línies, jo de vosaltres no m'ho pensaria gens. I, per als més afamats, se n'ha publicat una edició de luxe en l'any del seu 35è aniversari amb un CD addicional de versions 7", 12", cares B i un luxós llibret. Trieu l'edició que trieu, estic convençut que no us decebrà ja que, si bé "Forever" és una paraula molt seriosa, es tracta d'un àlbum que ha aconseguit mantenir-se "young" fins als nostres dies.

Dr. Sampler