Blood on the Tracks

Blood on the Tracks (Columbia 1975)

Bob Dylan

“Sóc una artista, recordeu? És de suposar que puc escriure sobre situacions i personatges que no tinguin res a veure amb mi” aquestes eren les paraules que Bob Dylan adreçava als periodistes quan aquests insistien a preguntar-li -bé, no li preguntaven, ho donaven per fet- sí aquest era un disc autobiogràfic. En concret, i donada la temàtica de l’àlbum, volien la confirmació de si Blood on the Tracks tenia a veure amb els rumors de crisi del seu matrimoni amb Sara Lownds. Dylan negava i ha negat sempre -“Mai de la vida se m’acudiria parlar d’una relació matrimonial en un disc”- cap relació entre l’àlbum i la seva vida personal. I, tal com jo ho veig, té tota la raó, qui som nosaltres per portar-li la contrària? Si de cas Jakob, un dels seus fills, que també s’hi dedica a la música, per cert, el qual sempre ha dit que quan escolta Blood on the Tracks el que sent “són els meus pares a casa parlant”.

Més enllà del safareig al voltant d’una obra cabdal d’un artista que admiro, m’importa molt poc si està inspirat en els contes de Chejov, tal com ha dit Dylan més d’una vegada, en les ensenyances del seu professor d’art Norman Raeben o si, efectivament, la inspiració de l’àlbum prové de les seves vivències. El que passa és que quan algú és capaç d’escriure i cantar un àlbum com el ressenyat avui, pel meu gust el millor disc de Bob Dylan (i això és dir molt), qualsevol circumstància que envolta una obra mestra com aquesta és d’interès pels seus seguidors. I jo el primer, així que, som-hi!

Aquests dies fa justament cinquanta anys de la gira amb la qual Dylan retornava després de vuit anys d’absència dels escenaris (només interrompuda per alguna actuació esporàdica). Aquell gener de 1974 Bob Dylan tornava a actuar en viu i ho feia amb The Band. L’expectació generada quedava confirmada per la demanda de tiquets -12 milions!, dels pocs més de sis-cents mil a la venda- per a una gira de sis setmanes que comprenia quaranta concerts pels EUA i Canadà. D’aquell tour quedà com record un gran àlbum en viu, el magnífic doble Before the Flood (1974). Segons els evangelis dylanòlegs -ja sabeu, aquella legió de fans irredempts que coneixen, escriuen, arxiven, etc. tot el relacionat amb l’artista- alguna cosa va passar en els mesos següents, alguna cosa a la qual Dylan es va referir com “the flood” (la riuada). Fos el que fos, allò tenia a veure, sempre segons aquelles fonts, amb el deteriorament del seu matrimoni i seria el material que inspiraria Blood on the Tracks.

En quatre dies de setembre -literal- Dylan havia enregistrat a Nova York les deu cançons que anirien a l’àlbum. Inicialment, la idea era gravar-lo amb una banda elèctrica i comptar amb el gran Mike Bloomfield -guitarrista clau en la seva “conversió” elèctrica-, però aquest va deixar-ho córrer perquè no acaba d’entendre què volia Dylan. La cosa no va funcionar tampoc el primer dia d’enregistrament a l’estudi amb els músics contractats, de manera que Dylan va canviar els arranjaments de les cançons al format acústic, quedant-se únicament per l’enregistrament amb el baixista Tony Brown. L'àlbum estava doncs enregistrat, premsat -fins i tot s’hi havien distribuit algunes còpies promocionals per a emissores de ràdio- i a punt per ser publicat coincidint amb Nadal. Doncs no. Per a disgust de Columbia, Dylan s’ho va repensar, va fer aturar màquines i va regravar cinc d’aquestes cançons (”vaig pensar que podien sonar millor”) a cuitacorrents en un estudi de Minnesota els dies 27 i 30 de desembre amb músics locals. Blood on the Tracks va veure la llum finalment el 20 de gener de 1975.

Suposo que ja us ho espereu, però deixeu-m’ho dir: Blood on the Tracks gira al voltant de la pèrdua de la dona estimada i és un àlbum que traspua amargor en totes les cançons. Dylan, fent ús dels seus il·limitats recursos literaris i el seu mestratge a l’hora de construir històries, ens situa al davant de diferents escenaris, personatges, situacions en cada una de les cançons del disc, però, ai-las, com si d’una sopa de lletres es tractés, sempre apareixen frases enmig dels textos que ens retornen a la premissa inicial: el dol, la pèrdua, l’abandonament, la solitud…

Repassant els apunts abans d'entrar a gravar. Foto: Barry Feinstein.

Qui no coneix Tangled Up in Blue? La vibrant i lluminosa -malgrat el seu títol, “atrapat en la tristesa”- cançó que obre el disc. Deu estrofes per a una història d’amor en el temps; els moments feliços només s’apunten de manera breu, per abordar tot seguit el trencament “en una nit trista i fosca, tots dos d’acord que era el millor”, la separació de camins, l’enyor “vaig conèixer unes quantes dones, però ella sempre fou al meu pensament” i l’acceptació “sempre vam sentir el mateix, només que ho veiem des d’un punt de vista diferent”. Per increïble que sembli Dylan ha dit en alguna ocasió que aquesta obra mestra feta cançó no li acabava de fer el pes com havia quedat. Suposo que és per això que la lletra -com moltes altres cançons del mestre- ha estat en permanent mutació des de llavors; no és cap secret que Dylan en viu sempre ha improvisat, canviant estrofes, passant de la primera persona a la tercera com a narrador i afegint noves històries.

A partir d’aquí, Blood on the Tracks ens posa davant tot el ventall de sentiments que origina una ruptura amb l’ésser estimat. I ho fa a través de la millor col·lecció de cançons que sentireu mai en un sol àlbum i amb una interpretació apassionada que desborda sentiment. Qui pot restar insensible davant l’assumpció que tot ha acabat i, malgrat tot, conservar un bri d’esperança com canta Dylan a Simple Twist of Fate? “Potser ella tornarà a triar una altra vegada, però quant de temps hauré d’esperar? Potser un altre simple gir del destí… encara penso que ella és la meva ànima bessona…”. Com no commoure’s escoltant You’re a Big Girl Now i sentir la tristesa “tant de bo puguis sentir-me cantar a través de les meves llàgrimes”, el penediment “puc canviar, t’ho juro” i el dolor “m’estic tornant boig amb aquest dolor que s’atura i comença de nou”? Sentiments a flor de pell, a cor obert. També la ira i el ressentiment fan acte de presència. I de quina manera. A la colossal Idiot Wind, salten tots els filtres i Dylan no es talla ni un pèl “Vent idiota, que bufa cada vegada que obres la boca. Ets idiota noia, no sé com encara ets capaç de respirar”; els retrets volen a cada estrofa, això sí barrejats amb metàfores i imaginari oníric, però no deixen cap dubte “no sabràs mai el mal que em vas fer patir, ni el dolor del qual ara estic sortint”, “ja no puc recordar la teva cara… ni tan sols tocar els llibres que has llegit…”. Tanta ràbia, tanta mala llet acaba desembocant en una estrofa final on l’artista admet el seu percentatge de culpa en allò que va passar “Som idiotes, noia, encara no sé com som capaços d’alimentar-nos pel nostre compte.”

Parlem una mica de la música que embolcalla tanta intensitat emocional. Tal com he dit, el disc que ja estava preparat per distribuir a les botigues tenia un format acústic, un retorn a la música folk en la línia dels seus primeríssims àlbums. Això és, una instrumentació austera, Dylan a la guitarra i l’harmònica amb l’únic acompanyament del baixista Tony Brown. L’excepció d’aquestes sessions de Nova York va ser el blues Meet Me in The Morning amb la qual va comptar amb banda completa (una altra guitarra, una steel guitar, uns teclats i bateria). D’aquestes sessions sortirien cinc cançons que anirien a la versió definitiva de l’àlbum: D’una banda, les ja esmentades Meet Me in the Mornig i Simple Twist of Fate i per l’altra el deliciós country de You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go -el títol ja és prou explícit-. També corresponen al lot de Nova York l’homenatge a un dels seus mestres, el bluesman Mississipi John Hurt, en què converteix Buckets of Rain -escolteu els magnífics arpegis de guitarra a càrrec del mateix Dylan- i la torturada Shelter from the Storm “entre nosaltres ara hi ha un mur, alguna cosa s’ha perdut per sempre…”.

A l'estudi, amb una mandolina. Nova York. Setembre, 1974. Foto: Ken Regan.

Què va fer que Dylan s’hi repensés dies abans del llançament de Blood on the Tracks i enregistrés a darrera hora versions elèctriques a Minneapolis de les cinc cançons restants? La brama que corre és que va ser el seu germà David qui el va convèncer que l’àlbum potser sonava massa lineal. I no només el va convèncer sinó que es va encarregar de buscar-li una banda de músics locals per fer la feina. I així és com va quedar configurat definitivament l’àlbum, amb una banda executant un competent i frenètic country rock a Lily, Rosemary and the Jack of Hearts -la cançó més llarga del disc amb més de nou minuts-, un rabiós i rocker Idiot Wind, el remolí de folk elèctric de Tangled Up in Blue i dues immenses balades(?) -ho sento, és que no trobo la paraula adient per definir cançons de (des)amor majúscules com aquestes- com són la ja esmentada You’re a Big Girl Now i, la joia de la corona per a un servidor, If You See Her, Say Hello. Veritable sumari de tot el que representa Blood on the Tracks, és a través de If You See Her, Say Hello que coneixem la història que Dylan vol explicar “Vam tenir una discussió com la tenen molts enamorats”. Dylan ho havia dit abans, “el dolor treu a fora el millor de la gent” i en aquest cas, almenys artísticament no queda cap dubte. “Si la veus, digues-li hola”, li diu el narrador a una tercera persona, en una de les cançons més tristes que he sentit mai. És mitjançant aquest interlocutor, que sembla que té contacte amb l’amant perduda, que l’artista envia els seus missatges a l’enyorada estimada “digues-li que estic bé, però no li diguis que encara l’estimo”. Si faltava algun sentiment a aflorar al llarg del disc, aquí el tenim: el respecte i la generositat “si la veus fes-li un petó de part meva i digues-li que sempre respectaré la seva decisió de ser lliure”.

Va, algunes preguntes que sé que us esteu fent. Existeixen les cinc cançons originals enregistrades a Nova York que havien d’anar al disc i que a l’últim minut van ser reescrites i gravades amb banda elèctrica? I tant. Carn d’edició pirata des del minut zero, Columbia va iniciar el degoteig de publicar aquestes versions des de mitjans dels vuitanta amb el recopilatori Biograph (1985), continuant a principis dels noranta amb The Bootleg Series Vol 1-3 (1991). La traca final és la posada a disposició del públic -almenys els de més potència econòmica- del quadre sencer en una edició de 6 cds que recull íntegrament les sessions d’aquells quatre dies de setembre a Nova York amb el títol The Bootleg Series Vol 14. More Bloods More Tracks (2018). I ara, la pregunta del milió de dòlars: Va encertar Dylan amb els canvis amb què es van publicar les cançons a Blood on the Tracks, o són millors les primeres versions? Aquesta resposta ja no és tan fàcil. Perquè encara que és la mateixa cançó -una amb arranjament acústic i l’altre elèctric- són dos animals diferents. Recordo la impressió que en va fer sentir per primer cop la versió “original” de Tangled Up in Blue, lletra diferent -versos afegits, canvis de protagonista a observador i a l‘inrevés- però sobretot l’arranjament acústic que inicialment havia triat Dylan li conferia a les cançons, segons les seves paraules “més desesperació, més tristor, més triomf, més fe i sentiments més profunds”. O l’aire de la primerenca Idiot Wind, on la fúria i la ràbia passaven a un segon pla, per donar pas al penediment i l’assumpció de responsabilitat en el fracàs. Recordo haver escoltat aquestes cançons i haver pensat, “hòstia que bones són aquestes versions!” i durant molt de temps mirant de decantar-me per un format o altre, fins a adonar-me de l’estupidesa d’aquest raonament. Per què cony cal triar?

Tot el material que es va enregistrar aquells quatre dies de setembre
al superdeluxe More Blood, More Tracks.

Quan Blood on the Tracks s’enfilà al número 1 de la llista americana d’èxits i rebia els elogis de la crítica, Dylan confessava no entendre aquella gent que li feia saber com gaudia de l’àlbum. “Com es pot gaudir d’aquesta mena de dolor?”. A veure, Bob, no havíem quedat que eres un artista?...

En fi, tot i que en el seu següent àlbum Desire (1976) -un altre disc guanyador, l’home estava en ratxa- ho va tornar a provar amb l’explícita Sara (on informava el món, entre altres coses, que havia escrit Sad Eyed Lady from the Lowlands pensant en ella al Chelsea Hotel) i on suplicava “no em deixis mai, no te’n vagis mai”, la cosa ja anava pel pedregar. La seva estimada Sara, mare dels seus quatre fills fins al moment, li va treure un ronyó i part de l’altre en un divorci que finalment es va consumar el 1977. Fet aquest que tindria la seva importància des del punt vista professional en la carrera de Dylan, no tant pel que fa a la temàtica de les seves cançons -mai ha tornat a fer un disc tant a cor obert- com pel fet que per recuperar-se econòmicament es va embarcar tot l’any 1978 en una gira mundial. En el seu periple pel Japó, Austràlia, Europa i Amèrica, obligat per contracte a tocar els seus grans èxits -cosa que sempre ha defugit- iniciaria el costum de reinventar les seves cançons (les males llengües diuen que per evitar que el públic les canti tal com les coneix) desconstruir-les i a voltes fer-les irreconeixibles. Geni i figura.

Acabo aquí que m’estic desviant. Blood on the Tracks. Sang als talls. No pot haver-hi un títol millor per un disc com aquest. Trieu el dia i gaudiu-lo, si és que podeu.

Bifurca

P.S. Final de la sisena temporada. Tornem al juny. Cuideu-vos.