The Thread That Keeps Us

The Thread That Keeps Us (Anti-2018)

Calexico

Si us dic que Calexico és una petita ciutat fronterera situada a la baixa Califòrnia, i que el seu nom és una combinació de Califòrnia i Mèxic, ben segur que ja us podeu fer una idea de com sonarà una banda que pren el seu nom d’aquest indret. Fàcil, oi?

Calexico és aquell cas atípic on una banda paral·lela aconsegueix més èxit i popularitat que la banda mare (si és millor o pitjor ja ho deixo al criteri de cadascú) Giant Sand, un dels exponents d’allò que es va anomenar el “nou rock americà” a mitjan dècada dels vuitanta i noranta. Així és, sense abandonar mai la banda liderada per Howe Gelb, Joey Burns i John Convertino que aleshores conformaven la secció rítmica al baix i la bateria respectivament creen Calexico; i allò que al principi funcionava com un divertiment per donar sortida a llurs inquietuds musicals acaba consolidant-se com un projecte solvent i amb una gran acollida.

I quines són aquestes inquietuds musicals que porten aquests dos músics a emprendre l’aventura Calexico? Jo us ho diré: la música fronterera. Ja hi som!, una altra etiqueta que qualsevol comentarista musical amolla sense cap més explicació i després la gent s’ha de buscar la vida per saber de què coi parla. No patiu, aquí està Bifurca i el seu blog per explicar-vos-ho en quatre paraules.

Tot i que un és canadenc (Burns) i l’altre de Nova York (Convertino), Calexico té fixada la seva base a Tucson, Arizona, estat fronterer amb Mèxic. Així que quan us parlen de música fronterera, en el món anglosaxó estem parlant d’una música que conté elements d’ambdos costats, EUA i Mèxic. Com es tradueix això? Doncs amb una banda que sona a polca, a trompetes mariachis, blues, country, ritmes llatins, cúmbia, pop i, per descomptat, rock and roll. Si us acontenta aquesta explicació, perfecte, si voleu una més elaborada, llavors he d’acudir a una cita que em sembla idònia per reflectir la música de Calexico. No he trobat l’autor, però més o menys deia així: “ Imagina una òpera amb música de Gram Parsons, Vicente Fernández i Ennio Morricone amb un llibret escrit per Carlos Fuentes i Cormac McCarthy. Així tindràs el so Calexico”. Millor, no?

Joey Burns i John Convertino, les ànimes de Calexico

Des del llunyà debut, Spoke (1997) fins aquest The Thread that Keep Us (2018) no us penseu que Calexico s’han limitat a reproduir i prou aquesta fórmula que tan bons resultats artístics els ha donat. Al contrari, el seu estil aventurer els ha portat a construir una carrera discogràfica on disc rere disc han anat jugant amb el pop, els ritmes afrocubans o l’electrònica, això sí sense perdre mai aquestes ambientacions frontereres i el vernís jazzístic que està sempre present. Alguns opinen que aquest The Thread that Keeps Us és el disc menys “Calexico” de la banda, perquè tira més cap al pop i el rock en la línia de bandes amigues com són Wilco o Yo la Tengo, però ja us dic jo que si us endinseu en aquest magnífic àlbum, trobareu tots els elements que fan inconfusible el so d’aquesta banda.

Posem una mica de context. L’any 2017 té lloc l’elecció de Donald Trump i una sèrie de devastadors incendis a Califòrnia. Burns i Convertino, que no amaguen les seves idees, entomen les dues coses com a catàstrofes i la gravació del nou àlbum, sense ser conceptual, sí que gira al voltant de la destrucció del medi ambient i les polítiques reaccionàries del nou titular de la Casa Blanca, especialment en un tema tan sensible per a ells com són les restriccions als immigrants hispans que intenten travessar la frontera. I això es nota en les lletres de les cançons i un cert to pessimista que envolta tot l’àlbum. Un bon exemple és la inicial End of the World with You, ple d’imatges apocalíptiques sempre al·ludint a “l’era dels extrems”, una possible referència a la polarització de la societat americana en aquells moments. Un inici excel·lent i una declaració d’intencions, que té continuïtat amb Voices in the Field “corrent pels camps de flors i fum deixant enrere tot el que vam construir” -aquestes guitarres no desentonarien en un àlbum de Lynyrd Skynyrd- i la preciosa Bridge to Nowhere que continua furgant en el tema dels incendis “Dels carrers buits a les cases abandonades.../… plou cendra”. A mi em fa l’efecte que Burns, autor de la majoria de les lletres, vol anar més enllà, com si la devastació no fos només pel foc, i converteix el tema en un al·legat en defensa d’aquells que “venen a buscar aire”. Hora de buscar un respir, com ells mateixos els anomenen, en forma d’instrumentals que van col·locant al llarg de l’àlbum. Spinball, compleix bé aquesta funció, com ho fa Shortboard cap al final, per cap dels dos és comparable a la magnífica Unconditional Waltz, que val en or cada un dels seus noranta-vuit segons.

Els concerts de Calexico són sempre una festa

Com he comentat abans, és una opinió compartida que aquest pot ser l’àlbum de Calexico més orientat al rock i on les guitarres sonen més sorolloses -el riff de Dead in the Water deu ser el més dur de llur carrera i la guitarra tremolosa de Eyes Wide Awake recorda als Pixies de Where is my Mind - i no tinc cap queixa, al contrari. Precisament per això s’agraeix tornar a sentir el so genuïnament Calexico, aquesta barreja d’estils amb un peu posat a cada banda de la frontera. I que volen que us digui, aquí estan els millors moments del disc. El ritme a mig camí entre el reggae i l’ska, puntejat per unes trompetes mariachis a Under The Wheels, el funk amarat de psicodèlia que es munten amb la guitarra, l’orgue i una potent secció de vents a Another Space; és aquesta una peça sensacional que, mateu-me, em recorda molt al Too Much Blood dels Stones -sí, el tema de l’oblidable Undercover (1983)- i al Thriller de Michael Jackson. La cirereta a aquest capítol, diguem-ne de fusió, la posa la tràgica història d’amor de Flores y Tamales, una cúmbia cantada en espanyol per Jairo Zavala (Depedro) colaborador habitual de la banda i que satisfarà plenament els incondicionals de Calexico. Enmig d’aquesta orgia trompetera, llatina i ballaruga, encara tenim temps d’escoltar una senzilla i relaxada peça d’aires folk com The Town & Miss Lorraine.

Les dues cançons finals de l’àlbum semblen triades per tancar, temàticament, el cercle. La vena jazzística de la trista Thrown to the Wild posa música al drama a què es veuen abocats aquells que han de deixar enrere casa i família “Cada sanglot, cada so, cada sospir a l'estació d'autobusos…” a la recerca d’una vida millor. En canvi, Music Box, descrita per Burns com “una cançó d’amor pels meus fills”, representa una nota final d’optimisme en la qual l’amistat i l’amor pot ajudar-nos a tirar endavant i fer front a les dificultats. Així, amb aquest missatge, és com volen acabar Burns i Convertino l’àlbum més “polític” de Calexico, malgrat que ells sempre han dit que el que volien, més que fer cançons de protesta, era explicar històries. Històries al servei de la seva música, o potser a l’inrevés, música al servei d’allò que ens volen explicar. En qualsevol cas The Thread that Keeps Us, funciona perfectament en ambdós sentits, i de passada el converteix, a parer meu, en un dels millors discos de Calexico.

Bifurca