Bee Gees
Sabeu què és allò que en anglès es coneix com un guilty pleasure? Doncs això, un plaer culpable, una cosa de la qual un gaudeix sabent que generalment no és molt apreciada. Els Bee Gees durant els primers anys de l’adolescència foren el meu guilty pleasure! I, efectivament, en el meu entorn, la meva colla, vull dir, els germans Gibb no eren precisament apreciats -per dir-ho de manera suau- així que em guardava per a mi aquest plaer culpable mentre gaudia de Motörhead, AC/DC, Pink Floyd o Led Zeppelin.
Estic segur que molts que llegiu això podeu dir-me que els germans Gibb tenen una discografia impressionant, farcida de números 1, vendes milionàries, discos i cançons d’una qualitat excepcional, i que no n’hi cap motiu per “avergonyir-se”. D’acord, però és que jo tot això no ho sabia! A mi em flipaven els Bee Gees de Saturday Night Fever! Fins i tot, davant la meva insistència, el meu pare va haver d’acompanyar-me al cinema perquè no les tenia totes respecte a si el film era apte per a un marrec de la meva edat. Va ser amb el temps que vaig descobrir les seves cançons de la dècada dels seixanta i àlbums tan valuosos com, Odessa, Horizontal o Main Curse, però als dotze anys jo accedia al món de la música disco de la mà de Tony Manero i els falsets de Barry Gibb en temacles com Stayin’ Alive, Night Fever o More than a Woman. Per acabar-ho d’adobar en aquells temps les entitats bancàries per Nadal regalaven cafeteres, llibres o discos. Ja us podeu imaginar com vaig cremar la recopilació dels Bee Gees en casset que la mare va portar a casa.
No vaig trigar gaire a sortir de l’armari pel que fa als Bee Gees i aviat vaig deixar de banda els estúpids prejudicis, i ara que ho penso, ja és hora que aquesta banda britànica -que no australiana- treguin el cap en aquest blog. De manera que aprofitaré la magnífica recopilació que va fer en Barry Gibb, únic supervivent de la banda, i que es va publicar amb el títol Timeless: The All-Time Greatest Hits per parlar-vos una mica d’aquest trio de germans i, per damunt de tot, del seu llegat monumental en forma de cançons. Són 21 temes d’allò que podríem anomenar el període daurat dels Bee Gees, aquell que va de mitjan dècada dels seixanta fins al final de la dècada dels setanta. Cert que van continuar gravant discos fins a l’any 2001 -Maurice i Robin van morir el 2003 i 2012 respectivament- data del seu darrer treball d’estudi This is Where I Came In, però el moll de l’os de la seva exitosa trajectòria correspon al període que, amb l'excepcio de You Win again (1987), acota aquesta excel·lent recopilació.
 |
| Bee Gees 1st. El primer disc internacional dels germans Gibb |
De fet, abans que comencessin la seva exitosa carrera a escala internacional, a Austràlia -país on va emigrar la família quan ells eren encara uns nens - abans de fer els vint anys ja havien publicat un parell d’àlbums i aconseguit un número 1 amb el tema Spicks and Specks. Aquest és precisament el tema que obre Timeless: The All-Time Greatest Hits, una balada pop on ja podem apreciar un innat sentit per a la melodia, simple però efectiva, que avança sobre un acord de piano. El retorn a Anglaterra marca l’inici d’un període especialment prolífic i exitós -entre 1967 i 1969 quatre àlbums i una dotzena de senzills- on els singles cada vegada van més amunt a les llistes. To Love Somebody és versionat per ni més ni menys que Janis Joplin, New York Mini Disaster 1941 frega el top ten britànic i amb Massachussets fan diana, aconseguint el primer número 1 britànic, el mateix que amb la magnífica I've Gotta Get a Message to You l’any següent. La fórmula de veus harmonitzades sobre un fons musical que va dels arranjaments orquestrals al pop psicodèlic de l’època els obre les portes de l’èxit de bat a bat. No tot són flors i violes, dintre de la banda hi ha una lluita fratricida per dur -mai millor dit- la veu cantant. Barry, el germà gran, sembla el líder natura,l però Robin demostra unes aptituds tant vocals -ell és la veu solista del seu primer número 1 britànic, Massachussets- com compositives que no tenen res a envejar. De fet, en aquesta època moltes de les cançons són cantades al 50% per tots dos, fet que no impedeix la trencadissa en sentir-se Robin menystingut per part del management de la banda. Abans, però, encara deixaria escrites -i cantades- cançons superbes com ara Words (escrita després d’una discussió) o la preciosa, i potser la meva preferida d’aquesta època, I Started a Joke.
 |
| Main course (1975). Rellançament de carrera amb dosis de funk i ritmes negres |
Llavors, l’any 1977, arriba l’èxit descomunal. El fenmen sociològic de la música disco que es trasllada a la pantalla amb la pel·lícula Saturday Night Fever té com a protagonistes de la banda sonora als germans Gibb. Una mica de retruc, perquè ells ja tenien escrites un grapat de cançons pel que seria el pròxim disc, quan reben la proposta de participar en la música del film. El primer tema, How Deep is your Love, ja és número 1, abans fins i tot que s’estreni la pel·lícula. El mateix camí seguiran consecutivament Stayin’ Alive -quantes cançons ha inspirat el riff de Superstition de Stevie Wonder?- i Night Fever. El núvol d’èxit en el qual estan immersos els permet fins i tot cedir cançons pròpies a altres artistes, com More than a Woman als Tavares Brothers. Per cert, recordeu la fantàstica cançó inicial de la pel·lícula Grease -també amb John Travolta i amb Olivia Newton John- interpretada per Frankie Valli?, doncs l’autor del tema era Barry Gibb. Va arribar un moment que l’èxit era tan aclaparador que en els deu primers llocs les llistes americanes, ells en tenien col·locats cinc. La cosa semblava no tenir aturador. Un dels meus records d’infància és la portada de l’àlbum Spirits Having Flown (1979). Sortien a tot arreu i eren una factoria de hits guanyadors en sèrie. Tragedy sonava en les discoteques de tot arreu igual que el ritme negroide de Love You Inside Out petava les pistes de ball. No cal dir que tots dos temes, juntament amb la balada Too Much Heaven, foren triomfs instantanis. Ells tenien clar que aquesta febre -com totes- acabaria tard o d’hora però mentrestant surfejaven a l’ona de l’èxit desmesurat.
 |
| Tony Manero regna a la pista de ball de la mà dels Bee Gees |
Digueu-li regressió o exercici de nostàlgia, però tornant aquests dies a escoltar tots aquests temes, només puc fer que reafirmar-me en aquella impressió de la primera adolescència. M’agraden molts temes com Masachussets o I Started a Joke- grandíssimes cançons que vaig descobrir més tard- però els meus Bee Gees, aquells als que torno de tant en tant, són els dels ritmes negres, funk i disco music de Jive Talkin’, Nights on Broadway o Stayin’ Alive. A més, qui no ha volgut anar mai pel carrer trepitjant fort, lluint jaqueta penjada a l’espatlla tot cantant “music loud and women warm, I’ve been kicked around since I was born” com en Barry Gibb al vídeo de Stayin’ Alive?
Bifurca
Benvolgut Bifurca, no pot un marxar de vacances, perquè passen els dies i perds la noció dels mateixos, així com de les entradas al teu blog, i Hi ha coses que no es poden perdre, i entre els "imperdibles", els meus estimats Bee Gees. Grans, els Bee Gees, i gran tu, Bifurca, per haver-los introduït en aquest blog "Hall of Fame" dels teus artistes favorits.
ResponEliminaJo, com tu, vaig viure de primera màel furor de la Disco Music (com va dir una vegada Barry White, "música moltes vegades tan bona mereixia un Nom millor") i l'èxit d'aquests tres germans anglesos, sí (al remolc del mateix se'n va afegit, amb fortuna, el petit Andy, després malauradament traspassat), dels quals, en el moment de "Saturday Night Fever", penso que és la quarta banda sonora més venuda del món, desconeixia que tenien ja un gran passat musical i un parell d'àlbums de gran èxits.
Poc puc afegit ja al que has apuntat brillantment a la teva ressenya. Algun èxit de la primera etapa com "World", "Holiday", "Run to Me", o bé reivindicar que fins la trencadissa fraternal d'inicis dels 70, el grup el conformaven dos músics més, i bé, conicideixo en la belleza de "How Can You Mend A Broken Heart. Reivindicar també l'encert del productor Arif Mardin en el canvi funky i negroïde que suposà l'àlbum "Main Course" (van posar el disc als seus pares, que van dir, en sentir els "falsettos", "aquests nois canten molt bé, fills meus, però no sabem qui són"). Grandíssim tema, "Nights on Broadway", i enyorada tasca, la realitzada per les desaparegudes caixes d'estalvi, he, he.
Per molt que hagi estat triada la recopilació pel supèrstite Barry Gibb, un recopilatori que els faci justícia ha de contemplar com a mínim 40 temes, ja que més enllà del gran retorn amb "You Win Again", els discos de 1989, 1991, 1993, 1996 i 2001 contenen temes d'igual o superior vàlua.
I de la primera meitat dels 80, deixem per a l'oblit el disc de 1981 i la fallida mitjà cara de la fallida banda sonora de 1983 "Stayin' Alive", fallida maniobra sincera, al capdavall. Com bé has dit, es van centrar, amb gran encert, a producir també amb èxit i a banda dels que has dit, també a Dionne Warwick (82), a Diana Ross (84) i fins i tot a Céline Dion (1997).
I si bé a inicis dels 70 ja van fer alguna cosa en solitari, a mitjan dels 80 els germans reprenen les carreres en solitari, i obtenint major èxit en Robin, al capdavall. Finalment, tot i que a l'ombra dels seus germans, Maurice també fou un meritori músic. Resulta un plaer escoltar-los en directo a inicis de 1977 en el doble en directe "Live...At Last", just abans de la bogeria disco, tot i que incloïa la més sàvia recomanació: "You Should Be Dancing".!
Enhorabona, Bifurca, i fins una altra ocasió!
Exacte, el gran canvi es dona amb amb l'àlbum Main Curse i els seus ritmes funk, negroides i ballables. Com he dit m'agrada molt l'època de finals dels seixanta amb totes aquestes grans cançons, però continua sent la la de Main Curse, Saturday.. i Spirits... la meva preferida.
EliminaSi et sóc sincer, els vaig perdre la pista ja als vuitanta i no estic gaire familiaritzat amb la seva obra posterior, miraré de posar-hi remei en algun moment. Tampoc coneixia aquesta banda sonora anomenada Stayi'n Alive de 1983. I sí, el doble directe Live... At Last és una altra meravella de la seva discografia, a cavall entre el passat recent i el futur que s'albirava.
Fins a la pròxima, Xavi.
Aquest Greatest Hits no el tinc, ja que el meu punt d'entrada als Bee Gees va ser una recopilació en vinil (que em sembla que només es va editar a "La pell de brau") amb una cara dedicada a l'època pre-disco del grup i una altra, a la seva època disco (s'acabava amb Tragedy, o sigui que no entrava a la dècada dels 80). Evidentment, hi havia moltes de les cançons que comentes -no totes, és clar, ja que hi havia "només" 17 temes- però sí, aquesta fou la meva porta al món dels germans Gibb. Cançons com New York Mining Disaster 1941 (sempre m'ha intrigat saber si no van fer servir un sintetitzador per a crear un so molt particular de percussió), Massachussetts, la preciosa I started a Joke, 1st of May (que havia aparegut a la banda sonora d'una pel·lícula) o Words dominaven la cara 1, bàsicament melancòlica i trista... Però a la segona, patapam! Nights on Broadway: extraordinària i, quasi m'atreviria a dir, de les millors cançons de la dècada, amb un so espectacular, funky i amb molts sintetitzadors. I sobre meravelles com Night Fever, Staying alive, Too much heaven o la ja comentada Tragedy poca cosa més es pot dir. O sigui que potser ampliaré els meus coneixements dels Bee Gees amb aquest Greatest Hits (cal dir, però, que també tinc el CD de 1987 E.S.P., on surt You win again, una altra obra mestra).
ResponEliminaCuriosament recordo que als 80 (quan jo encara era una criatura) em van agradar moltíssim cançons com Juliet o Boys fall in love, del Robin en solitari, i encara avui les considero fenomenals. Després de l'aparició d'E.S.P. van publicar més material, però imagino que devien passar més aviat desapercebuts entre els corrents d'actualitat de l'època (principalment grunge i dance). És que si no... Hauria estat un pòquer de dècades, amb èxits als 60, 70, 80 i 90. Però per qualitat i experiència els Bee Gees s'ho mereixerien.
Salutacions i fins a la pròxima ressenya!
Aquesta recopilació que dius, no seria d'una coneguda caixa d'estalvis? hehehe.
ResponEliminaTens raó, com dic a la ressenya i al Xavi més amunt, m'agraden molt totes aquelles cançons dels seixanta, però quan vaig sentir Nights on Broadway per primera vegada, vaig saber d'on venien les cançons vibrants de la banda sonora de Saturday Night Fever. Main Curse (1975) , per a mi és el punt d'inflexió de la carrera dels Bee Gees. És veritat, jo també recordo Juliet, de Robin Gigg que va sonar molt per aquí. De la seva carrera a partir dels vuitanta no puc dir gaire perquè ja la vaig seguir de reüll, però el nostre amic Xavi ben segur que et podrà fer algunes recomanacions.
Salut.
Benvolguts,
ResponEliminaEfectivament, la coneguda Caixa d'Estalvis va despatxar "caritativament" uns quants milers de discos i cassettes dels germans Gibb. Caram! Com ens enerven, a tots, les "Nights on Broadwat¡y" amb tot deler i merescudament. Recomanacions, no, Bifurca,però, tirant així de sobte, de memòria, sempre hi ha alguna cosa a esmentar. L'auge dels germans grans va esperonar el petit Andy que passà per una segona meitat dels 70s, recolzat pels seus germans, no genys menyspreable. Llàstima que als 80, s'ennuviés de la Victòria Principal de Dallas (aquesta sí , que "va fer el pendó" i no la Sue Ellen, amb ell). Ambdós "perpetaren" un senzill amb una versió dels Everly Brothers, i l'abandonament de la relació li causà trasbalsos, addiccions, fins la seva mort, que coincidí amb el reviscolament dels germans, sí, amb l'esmentat "E.S.P.", iPer començar, que tampoc no tot van ser flors i violes, per als Gibb, després de la febre "disco". La pompa i el furor "disco" de finals dels 70 no impediren el pas en fals, tot i la promoció i l'onada surfejant de l'èxit precedent, i gran fallida de la producció de Robert Stigwood (coincidiren, sí en segell, després distribuït per Polydor, amb Eric Clapton) "Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band", pel·lícula i doble àlbum de banda sonora sobre èxits dels Beatles, en que apareixien els Gibb amb el bo de Peter Frampton, gran guitarrista també en auge, després de la seva deserció de Humble Pie i el triomf apoteòsic del seu doble àlbum "Frampton Comes Alive". Doncs, bé, tots fent el préssec en una pel·li maniquea i infatiloïde on també feia vergonya aliena veure desfilar els Aerosmith o el mateix Alice Cooper (sí, Bifurca,tots encara vius, més de 45 anys després), potser els qui més gràcia em van fer van ser els també en estat de gràcia Earth, Wind & Fire. De la banda sonora, sortí com a senzill la versió de "Oh, Darling!", original d'"Abbey Road", en sentida interpretació de Robin Gibb, sí, quin gran vocalista! Tinc la pel:li i el doble àlbum en vinil, la qual cosa, sense adonar-me, resulta ser un "guilty pleasure" -com diries, tu, Bifurca, en majúscula.
I per comentar, dels 80s ençà. dir que els Gibb brothers el van encetar, musicalment parlant, amb "Livin' Eyes", de 1981, un àlbum correcte però a anys llum de l'èxit o repercussió de "Spirits Having Flown". Després vinguè la desastrosa pel·lícula "Stayin' Alive", dirigida per Sylvester Stallone, que va ficar al seu germà Frank en un senzill de la banda sonora. La cara en què toquen els Bee Gees no la salta la nerviüda "Woman In You". Aquesta destrossa fílmica consagrà la davallada com a actor de John Travolta, i el seu camí pel desert als 80 fent subproductes fins que Quentin Tarantino el recuperà arran de "Pulp Fiction". I després d'aquest "zasca", i vivint com reis gràcies a les produccions per a altres, els Gibb van veure el moment per tornar a aixecar el vol en solitari, i si bé Barry i l'infravalorat Maurice no van tenir mai un "One Hit Wonder" en els seus discos propis, Robin sí que ho petà, molt ben esmentat, amb "Boys (Do) Fall in Love" i "Jessica", amb gran èxit a Centreuropa, sobretot. La reunió fraternal, com també heu apuntat molt bé, vingué el 1987, i tots junts "tornaren a guanyar", i ja no ho van deixar (bé, el que sí que van deixar definitivament als 80s als discos del trio van ser els "falsettos" que arrencaren tan furor com els rínxols d'en Bisbal aquí, el seu dia. El 1989 van treure "One", amb encisador senzill del mateix nom, un disc on confirmaren la seva bona forma (existeix un VHS/DVD el concert en viu a Austràlia, on el van presentar). I el 1991, "High Civilization" contenia l'enganxós èxit "Secret Love". El 1993 tornaren amb "Size Isn't Everything", del qual la sentida balada "For Whom the Bells Toll" es féu sentir per la resta de temes.
ResponEliminaI penso que ja no els tornem a veure fins el 1996, amb "Still Waters", un àlbum de postmaduresa, amb èxits serens i contundents com "Alone", I ja no tornaren (a l'entremig van fer el directe i vídeo "One Night Only", bon compendi de tota la carrera -si, dramàtica, "1941 New York Mining Disaster", acabant el 2001 amb "This Is Where I Came In" la carrera d'èxits iniciada amb "Spicks and Specks", és a dir, èxits als 60, als 70, als 80. als 90, i als 00, cinc dècades, que es diu aviat, i que exemplifiquen que els Bee Gees són tan "Timeless" (Eterns), com el títil de la compilació que ens has portat, Bifurca. Gràcies a tots pels comentaris.