Pump

Pump (Geffen 1989)

Aerosmith

Una cosa és que aquest blog no sigui d’actualitat musical -ni ho pretengui- i una altra és que no es faci ressò de notícies que afecten músics i artistes que sempre tindran un lloc en aquestes pàgines. L’altre dia Aerosmith va fer un comunicat on anunciava que plegava dels escenaris -pel que fa a enregistrar discos no diu res- perquè el seu cantant, Steven Tyler, no s’ha pogut recuperar de la “lesió vocal” que pateix. Si us dic la veritat i em permeteu la malesa, el primer que vaig pensar és que ja era hora i que aquest anunci arribava potser trenta anys tard. Ja sabeu el que penso de la carrera d’Aerosmith a partir dels anys noranta amb la proliferació de discos sense nervi, sobreproduïts, temes ensucrats i bandes sonores vàries. Però de la mateixa manera que fujo de la seva producció “recent”, reivindico amb el doble d’èmfasi la seva era daurada (ja sabeu els cinc discos del període 1973-78) i aquella miraculosa segona joventut que va viure la banda a finals dels vuitanta i principis dels noranta produint tres grans discos.

D’aquells tres treballs fruit del retorn d’uns Aerosmith pot-desintoxicació -Permanent Vacation (1987), Pump (1989) i Get a Grip (1993)- sens dubte el millor amb diferència és el protagonista de la ressenya d’avui. Doncs sí, Pump té tot allò que els havia fet grans durant els setanta -d’acord, amb una producció més moderna que suposo que era el peatge a pagar per tornar a vendre discos a dojo- un so robust i cançons amb ganxo, tant, que singles com Love in a Elevator i Janie’s Got a Gun serien carn de la cadena MTV una bona temporada, anticipant el que amb els anys els condemnaria per sobreexposició i banalitat. Però és clar, tenint en compte que a principis dels vuitanta eren una banda trencada, uns empestats per a qualsevol discogràfica, problemàtics, addictes a totes les substàncies tòxiques conegudes, el salvavides que els va llençar Geffen Records no podien desaprofitar-lo. Així i tot, malgrat algunes concessions a la comercialitat, van parir un disc excepcional que podem comparar-lo sense problemes als seus millors treballs. No tornarien a fer un disc tan bo.

Anunci oficial de la retirada dels escenaris d'Aerosmith

Així que fent una fila “fastigosament sana” -en paraules d’un crític musical- convertits en pares espirituals d’un munt de bandes de hard rock i heavy metal de moda que els reivindicaven -de Van Halen a Gun’s and Roses passant per Metallica i Mötley Crüe entre molts altres- reverenciats per la tropa alternativa amb Pearl Jam, Nirvana o R.E.M. i amb un productor com Bruce Fairbairn que sabia què havia de fer exactament per dur-los al cim de l’èxit, els bad boys de Boston tornaven a la primera fila del negoci i ho feien, en essència, amb la mateixa fórmula de sempre: guitarres d’alt voltatge, intercanvi de riffs hard rockers entre Joe Perry i Brad Witford, un Steven Tyler cantant millor que mai, uns tocs de blues i sí, també, un parell de balades.

Planejat al mil·limetre, Pump tenia tots els ingredients per triomfar, el que es diu un equilibri perfecte. Dos cops directes d’entrada, empalmats per un retronant solo de bateria, per no deixar respirar com són Young Lust i F.I.N.E. deixaven ben clar que aquest era el disc d’Aerosmith que tots els fans esperaven des de feia una més d’una dècada. Això de F.I.N.E. no és altra cosa que fucked, insecure, neurotic, emotional, però seguint els consells de Geffen se’n van guardar molt de provocar la censura i la famosa etiqueta de parental advisory (tampoc van publicar les lletres a la carpeta interior, per si de cas). El primer single d’èxit arribava al tercer tema; Love in Elevator amb la seva divertida intro -i encara més el clip- i una durada de gairebé sis minuts -tot i que va ser escurçada per sonar a la ràdio- ho tenia tot per triomfar: riff, melodia, cors, un groove funky i fins i tot un extens interludi de guitarra que a voltes es torna més aviat experimental; la lletra?, doncs basada en una experiència de Tyler en un ascensor de la qual us podeu fer una idea de què va tot plegat. Monkey on my Back recorda, tant pel text -conseqüències de l’addicció a les drogues- com per l’ús de la slide guitar, als temps de Draw the Line (1977), de fet a la lletra hi ha una referència directa a aquesta cançó. La primera cara del disc acaba amb la preciosa Janie’s Got a Gun, una crua història sobre l’abús infantil, que tot i haver de canviar alguna estrofa massa “explícita” (o precisament per això) els hi va fer guanyar un Grammy. Guardons comercials a banda, Janie’s Got a Gun, és un mig temps fantàstic amb una interpretació exquisida, tant en l’aspecte instrumental -la bellíssima introducció anomenada Water Song de baix i percussió d’instruments exòtics com ara l’harmònica de cristall- com en l’impressionant treball vocal de Tyler -he dit ja que a Pump canta millor que mai?- no importa els anys que passin, quan la torno a escoltar continua posant-me els pèls de punta.

Uns Aerosmith que semblen sortits del gimnàs saluden des de la carpeta interior del disc

Les notes d’un dulcimer ens saluden a l’inici de la cara B. Es tracta de Dulcimer Stomp, una altra breu peça instrumental que serveix com a introducció The Other Side, un altre single -fins a quatre van extraure de Pump- del qual potser la seva melodia us fa sospitar. Si és així, correcte. La semblança amb Standing on the Shadows of Love dels Four Tops va fer que els toxic twins acceptessin compartir els crèdits amb els seus autors, l’equip de compositors de Motown Holland-Dozier-Holland. Tant és, perquè el tema enganxa de debò -sens dubte el més pop de l’àlbum- amb una tornada magnífica i l’aparició de la secció de vents. My Girl em sembla poc inspirada, però Don't Get Mad Get Even té un inici bluesy amb harmònica i acompanyament només de guitarra que és una delícia. Jo preferiria que haguessin continuat així tot el tema, oblidant-se de les parts més sorolloses que alternen la cançó, però en qualsevol cas és un dels meus favorits del disc. Hoodoo / Voodoo Medicine Man té un aire més aviat fosc i experimental que em recorda molt a Back in the Saddle, el tema que obria Rocks (1976), i What it Takes, tema que oficialment tanca Pump ens presenta allò de què abusarien en el futur. Sí, una balada -o power ballad, com diuen els crítics de llengua anglesa- que, no em dol dir-ho, és una petita meravella que fins i tot alguns en parlen com la millor cançó del disc. Jo no diria tant, però és molt, molt inspirada, i permet comprovar el que vaig dient a llarg d’aquesta ressenya: una banda en forma i amb la confiança en si mateixos totalment recuperada -aquest magnífic solo de Joe Perry, que sona a través d’un filtre, la gimnàstica vocal de Steven Tyler- per traure's del barret el que ja és considerat un àlbum clàssic d’Aerosmith. El disc acaba, ara si, amb un hidden track o tema amagat, que no és més que un instrumental en la línia de Dulcimer Stomp que obria la segona cara.

La triologia d'èxit de la segona joventut d'Aerosmith es completa amb Permanent
Vacation (1987) i Get a Grip (1993)

Poca cosa més. Amb Pump, el món de la indústria discogràfica donava la benvinguda a uns rehabilitats Aerosmith -posteriorment tornarien les addiccions, sobretot de Tyler, però això ja és una altra història- els quals jugaven hàbilment aquesta carta durant la promoció de l’àlbum. Aquesta cresta de l’onada en forma d’èxit i qualitat artística encara s’allargaria fins a la publicació de Get a Grip (1993) -un bon disc- quatre anys més tard i que arribaria al número 1 als EUA. A partir d’aquí, bé, ja n’hem parlat, la banda s’adaptaria sense problemes a la radiofórmula i, pel que a mi respecta, cada cop serien menys reconeixibles, fins al punt que van deixar d’interessar a molts dels seus seguidors. Coses que passen.

Si voleu saber més de la gestació de Pump, existeix un magnífic documental que es pot veure de franc a YouTube, The Making of Pump, que és el complement perfecte a l’audició de l’àlbum i que demostra fins a quin punt tenien clar que el disc seria tot un èxit. La van encertar de totes totes.

Bifurca