Flag

Flag (Fontana 1988)

Yello

La història de Yello és, en bona part, la història de Flag. Que, al seu torn, és la història de The Race... Que, al seu torn, és la història del hit que va estar a punt de no existir. Una de les cançons que més els identifiquen, utilitzada fins i tot com a sintonia del canal esportiu Eurosport... A punt de no existir? Bé, potser sí que hauria existit, però no hauria anat més enllà de les parets de l'estudi de què disposen. I, sincerament, hauria estat una llàstima. The Race és un dels molts exemples que podem trobar al món de la música de la història de l'aneguet lleig.

Boris Blank (teclats, veu ocasional) i el suís-argentí Carlos Perón (cintes, efectes) formarien la primera versió del grup a Zürich a finals dels 70; tots dos s'havien conegut en trobar-se per casualitat enregistrant els sorolls d'una premsa de desballestament de cotxes abandonats. Units per l'admiració pel grup avantguardista The Residents, començaren a fer música junts i la presentaren a una botiga de discos on anaven sovint, però el seu propietari els va convèncer que necessitaven un frontman i els recomanà un altre visitant habitual: Dieter Meier, cantant experimental que ja havia enregistrat material en solitari. Un home peculiar, aquest Meier: fill de banquers adinerats, es podia permetre passar-se la vida sense treballar i, en canvi, ha estat -a banda de membre de Yello, és clar- escriptor, jugador professional de pòquer i ha format part de l'equip suís de golf. A més, s'ha dedicat al món de l'art, però a la seva manera: i "la seva manera" inclou organitzar una exposició de fotografies d'amics seus amb objectes inútils a les mans. Tots aquests elements biogràfics us ajudaran a entendre que Yello no és un grup com tants altres.

La primera formació de Yello. D'esquerra a dreta:
Boris Blank, Dieter Meier i Carlos Perón

Seria molt fàcil qualificar els Yello com "la resposta suïssa a Kraftwerk". I no diria cap mentida; sí, Yello són un grup molt electrònic, són suïssos i a la música que fan (i especialment als vídeos) s'hi pot notar un sempre benvingut sentit de l'humor, que va una mica més enllà de la fina ironia del quartet de Düsseldorf sense arribar, tanmateix, als extrems de -per exemple- el grup belga Telex i el seu humor sovint absurd i directe. Però sonorament van més enllà de l'electrònica pura, no tan sols per la col·laboració habitual del guitarrista Chico Ablas i del percussionista Beat Ash, sinó per un interès per la música ètnica i els instruments "exòtics" que es deixa veure pràcticament des del primer disc, Solid Pleasure (1980).

Si bé, a parer meu, el millor disc que tenen és el sensacional You gotta say yes to another excess (1983), tota la producció de Yello és digna de ser escoltada i assaborida. Però a partir d'aquest àlbum algunes coses no tornarien a ser iguals. Perón deixà els Yello i, amb la seva sortida, Blank i Meier deixaren enrere bona part de l'aura més experimental que havien mostrat, representada en densos collages de sorolls com a contrast amb les peces més melòdiques i ballables, que d'ara endavant tindran un protagonisme encara més destacat. Dit d'una altra manera: la música de Yello es fa més comercial però sense caure mai en la vulgaritat, ni de bon tros. I això quedaria demostrat ja als discos Stella de 1985 (que inclou el superèxit Oh Yeah) i One Second (1987), en què hi col·laboren fins i tot Billy McKenzie i Shirley Bassey.

Blank al seu estudi amb un ARP Odyssey a la seva mà esquerra

I després d'un petit salt d'un any ens plantem en 1988, el moment de l'edició de l'àlbum Flag. Tenint en compte el disseny de la portada i els títols d'alguns temes -com, per exemple, el de la famosa The Race-, es podria pensar que es tracta d'un àlbum conceptual sobre l'automobilisme. Més encara: que l'àlbum comenci amb l'espectacular Tied up (quin festival de percussions ètniques, guitarres funky i samples d'instruments de metall!) i s'acabi amb dues versions més de Tied Up, anomenades Tied up in red (una mena de versió dub de l'anterior, que n'accentua els càntics i efectes vocals més ètnics) i Tied up in gear (que bàsicament exposa com hauria de ser una cançó de rock segons els Yello: caixa de ritmes accelerada i guitarra elèctrica plena de força i distorsió), recorda a la distribució del disc Wish you were here dels Pink Floyd, que comença i acaba amb les dues parts del seu tema principal, Shine on you crazy diamond.

Deia que la música de Yello, després de 1985, s'havia fet comercial sense caure en la vulgaritat; el millor exemple d'aquesta tendència és l'elegant balada Of course I'm lying, on Meier combina parts recitades i parts cantades d'una lletra que parla sobre les manipulacions i les mentides amb un punt de cinisme sobre un fons musical espectacular obra de Blank, amb un resultat que no sonaria fora de lloc a la banda sonora d'una pel·lícula de l'agent 007. Per a demostrar que el seu talent no és només tècnic i musical, Blank agafa el micròfon i canta amb solvència la lletra d'un dels temes més destacables del disc: Blazing saddles; nom que, intencionadament o no, coincideix amb el nom d'una pel·lícula del Mel Brooks. Amb un ritme animat i ballable i una melodia d'inspiració oriental, és un dels meus temes preferits, no tan sols de l'àlbum sinó, m'atreviria a dir, de tota la discografia dels Yello. Pel que fa a la seva lletra, hi ha trossos tan exageradament romàntics que és inevitable pensar que s'hi ha abocat una bona dosi d'ironia.

Com podem comprovar, Yello també han fet servir el Fairlight CMI

I ja que parlem de Blank, paga la pena comentar el seu perfeccionisme i afany perquè els discos de Yello tinguin el millor so possible; per a aconseguir aquesta qualitat sonora, Blank no tan sols ha treballat amb instruments de primer nivell com el sampler Fairlight CMI, sinó que ha construït una fabulosa col·lecció de sons amb què crea bases que semblen pel·lícules sonores, que prenen forma a la ment de qui les escolta. I en el cas d'aquest disc, la pel·lícula sonora es diu Alhambra, de clara inspiració andalusina: malgrat el rerefons electrònic, les notes de guitarra acústica i els samples d'un mizmar (instrument àrab de vent) fan pensar en un califa assegut al seu tron i sentint com uns músics toquen aquestes melodies per a ell. Una altra d'aquestes pel·lícules sonores amb personatges imaginaris és Otto di Catania: aquí, Meier es posa a la pell d'un presentador d'un espectacle de varietés que fa un balanç de la seva vida -en italià, és clar- sobre una base musical que convida a seguir el ritme fent petar els dits. Aquestes dues últimes cançons tenen en comú una col·laboració de luxe: Billy McKenzie, que s'hi ocupa de les segones veus, i que tornava a l'estudi amb Yello després de l'experiència de l'àlbum anterior.

Ara que hi penso, encara no us he explicat la petita història que hi ha al darrere de The Race! Resulta que un programa musical alemany anomenat Formel Eins començava una nova temporada amb canvis: nou presentador, nova imatge... I també nova sintonia. Tot i que s'havia fet un concurs per a escollir-la, cap dels temes presentats no agradava a la productora, que es posà en contacte amb els Yello; el grup li donà com a resposta una peça que tenien mig oblidada als arxius, bàsicament perquè els deixessin tranquils. I, oh sorpresa, la productora l'acceptà immediatament. I d'aquí ve que comparés al principi la història de The Race amb el conte de l'aneguet lleig.

Com podeu comprovar, aquesta versió primitiva era només un embrió del superèxit que conqueriria les orelles i les pistes de ball gràcies als seus efectes sonors automobilístics, ritme trepidant i, ara sí, la melodia tocada amb un sample d'un saxòfon i que es convertiria en el seu tret identitari; tot això, lògicament, combinat amb la veu de Meier, que ataca ràpidament (i amb el domini de tot un raper, com ja havia fet al tema Bostich de 1980) versos com ara "Not any track is turning but the race is in my head / I'm attacking the illusion but the stopping drives me mad".

Yello en directe a Berlín (2017)

Un altre tema on Meier combina el seu estil vocal híbrid entre narratiu i raper és 3rd of June, un mig temps amb parts agressives en què destaca la guitarra de Chico Hablas sobre una multitud d'efectes vocals per a crear un fons angelical; tot plegat, aguantat per un ritme fort i complex que serveix de suport a la veu quasi furiosa de Meier mentre parla del 3 de juny de 1988; segons ell, "a highly unimportant day" en què se segueix la pista d'un individu al centre de la diana d'un franctirador imaginari i les accions d'un aprenent de predicador, tot un conjunt explicat d'una manera que recorda a les evolucions d'un somni.

El cas és que aquesta cançó que Yello havia donat a la productora de Formel Eins a contracor esdevindria l'èxit més gran del grup i fins i tot entrà al Top 10 britànic aquell mateix any. Però aquest no és l'únic tema dels Yello que ha aconseguit renom internacional; poc abans Oh Yeah havia aparegut a la banda sonora de la pel·lícula juvenil Ferris Bueller's day off, i sempre se'l sent quan Duffman (un dels personatges dels Simpsons) apareix a la pantalla. I, continuant amb el fil cinematogràfic, The Race també va ser inclòs a una pel·lícula, la comèdia Nuns on the run: una elecció molt adequada.

Malgrat no haver tocat en directe dalt d'un escenari fins ben entrat el segle XXI (fins aleshores només havien ofert una actuació de 15 minuts al club The Roxy de Nova York en 1983, i algun concert esporàdic més endavant), Yello sempre han estat presents com a referència de molts creadors de música electrònica contemporània; només cal mirar, per exemple, la llista d'artistes que remesclà les cançons més conegudes de la parella Blank/Meier, i que inclou primeres espases del dance (Jam & Spoon, Carl Cox...) o de l'IDM (Cosmic Baby o The Orb, per exemple). Els vídeos de Yello també han cridat l'atenció fora del món musical, i així el de Pinball Cha Cha va ser mostrat al MOMA de Nova York el 1985 durant l'exposició Music Video: The Industry and its Fringes.

La popularitat de Yello continua en l'actualitat: ells han continuat publicant discos innovadors i exquisits, sense presses però sense pausa (el més recent, Point (2020), sense comptar amb la recopilació Yello 40 Years, apareguda un any després) i fins i tot component la música de l'anunci promocional del Volkswagen Golf 7 el 2012. Així que ja ho sabeu: si aquestes línies us han intrigat i fins al punt de preguntar-vos si és una bona idea entrar a la discografia d'aquest original i suggeridor grup suís, la resposta és justament el nom del seu segon àlbum: Claro que sí.

Dr. Sampler