It’s Only Rock’n Roll

It’s Only Rock’n Roll (Rolling Stones Records 1974)

The Rolling Stones

“Va ser a principi de 1974, quan s’estava enregistrant It’s Only Rock’n Roll. Mick (Taylor) va fer un meravellós solo a Time Waits for no One que continuava fins al final, però Mick i Keith, que estaven als controls darrere el vidre, el van tallar just quan començava a deixar-se anar. Taylor no va protestar ni va fer cap escarafall, només va deixar la guitarra, va anar a la sala de control i va dir que marxava a l’hotel. Mai no va tornar”.

Aquesta anècdota explicada per Ted Newman, el fabricant personal de les guitarres de Keith Richards durant la dècada dels setanta, descriu amb precisió quina fou la gota que va vessar el got en la relació Taylor amb els Rolling Stones. Tothom assumeix que Taylor va ser maltractat i menystingut per Jagger i Richards, els quals mai li van reconèixer la seva contribució especialment a l’hora d’acreditar-lo en l’autoria de temacles com Sway, Winter, o l’esmentada Time Waits for no One. It’s Only Rock’n Roll va ser, doncs, el darrer àlbum on va participar.

A veure com us ho explico. Pel que a mi respecta It’s Only Rock’n Roll passa per ser, juntament amb Black and Blue (1976), l’àlbum menys bo dels Stones durant la dècada dels setanta. Vol dir això que és un treball mediocre? En absolut, al contrari, és un disc formidable. Només que als setanta la banda va publicar àlbums tan monumentals que a l’hora d’intentar fer una classificació algun ha de quedar enrere. Sospito que Mick i Keith tenen una opinió similar si ens fixem en les reedicions deluxe que s’han fet aquest segle dels seus àlbums clàssics d’aquella època. Així és, els únics que no han rebut aquest tractament són Black and Blue i el disc protagonista de la ressenya d’avui.

It’s Only Rock’n Roll -per cert, aquest octubre compleix cinquanta anys- és també el primer que produeixen Jagger i Richards sota el pseudònim de The Glimmer Twins, un cop Jimmy Miller, responsable del so dels seus àlbums més aclamats, abandonés també l’organització Stone. No hi ha gaire diferència en com sona aquest àlbum respecte al seu predecessor Goat’s Head Soup, per exemple. Suposo que simplement Mick i Keith ja havien après prou del negoci i no necessitaven cap productor aliè, si no és que podien utilitzar-lo com a reclam comercial com farien en un futur encara llunyà. El que sí que hi ha és la continuació en la inclusió de mitjos temps i balades que guanyen en minutatge i que pel meu gust llastren una mica el ritme de l’àlbum. Res a dir de Time Waits for no One, que és un dels temes estrella de l’àlbum -potser la darrera i brillant contribució de la guitarra de Mick Taylor- però penso que la quota baladística la podrien haver deixat aquí. Temes com Till the Next Goddbye o If You Really Want to Be My Friend els trobo una mica avorridots i se’m fan un pèl llargs. Tanco el capítol de queixes dient que tot i que la versió de Ain’t to Proud to Beg dels Temptations no està gens malament, jo haguera triat amb els ulls tancats l’altra versió que van enregistrar i que es va quedar fora de l’àlbum. Em refereixo a Drift Away, un hit a mig camí entre el R&B i el soul que havia popularitzat el 1973 Doobie Gray i que té una tornada que imagino va fer embogir als Glimmer Twins fins al punt de fer una versió, enregistrar-la i considerar seriosament incloure-la a It’s Only Rock’n Roll. No es tracta de fer competicions, però escolteu Drift Away i Ain’t to Proud to Beg i digueu-me quina us agrada més.

Vestits de mariners per enregistrar el clip de It's Only Rock'n Roll (but I Like It)

Molt bé, un cop acabat l’apartat de les reclamacions em preguntareu, què, la resta? I jo us respondré: Dinamita. Ja ho diu Mick només començar el disc “la banda és a l’escenari i és una d’aquelles nits que el bateria pensa que és dinamita…” és If You Can’t Rock Me i creieu-me que no és només el bateria, és tota la banda que sona com un canó. Secs, durs, aspres… contràriament al que pugui semblar el potent riff del tema va a càrrec de Mick Taylor, Richards se n’ocupa del baix i Jagger en la seva línia “no busco una cara bonica, ni un pastís de noces…” no, Mick busca un clau ràpid i “si tu no pots, una altra ho farà”.

Dance Little Sister, ja a la segona cara, és un altre dels temes explosius. De temàtica similar a Honky Tonk Women -ja sabeu, les dones que freqüenten aquells clubs i que, com es deia abans “fumen i et parlen de tu”- Keith imparteix una classe magistral d’allò que és un guitarrista rítmic. El mateix Jimmy Page en aquella època, quan li demanaren opinió sobre els problemes de Richards amb la llei, va dir que només havies d’escoltar Dance Little Sister per perdonar-li-ho tot. No m’atreviria a tant, perquè la llista de pecats de Kiz és més llarga que un dia sense pa, però és impossible no quedar impressionat pels poderosos acords que, juntament amb Bill i Charlie, imprimeixen al tema un ritme endimoniat.

It’s Only Rock’n Roll va ser enregistrat als estudis Musicland Studios de Múnic entre novembre del 1973 i febrer de 1974, excepte un parell de temes. El primer d’ells és potser el més famós de l’àlbum i el que li dona el títol. Exacte, It’s Only Rock’n Roll (but i like It) i malgrat ser un dels temes habituals en moltes de les seves gires, que voleu que us digui, no és dels meus favorits del disc, com tampoc ho és el vídeo promocional del qual millor m’estalvio els comentaris. De fet, us podria dir que m’agrada més la història que hi ha al darrere de la gravació del tema que la cançó mateixa; una nit de festa a la casa de Ronnie Wood -futur Stone- i el seu company dels Faces, el bateria Kenny Jones, entre altres músics i on es deixen caure Jagger i David Bowie. Ho passen tan bé que enregistren una demo a la qual setmanes després a l’estudi, Richards només ha d’afegir-li la seva guitarra i el tema va tal qual al disc. L’autoria de Woody naturalment no va ser acreditada, la cosa es va despatxar com “inspiration by Ronnie Wood” i llestos. Per cert, els backing vocals de Bowie no els he sentit mai -als crèdits de l’àlbum, ni rastre tampoc- i mira que he escoltat vegades el tema. Short and Curlies, prové de les sessions de Goat’s Head Soup, és a dir de novembre- desembre del 72 a Jamaica i és d’aquelles perles que moltes vegades passen inadvertides enmig de temes de més volada i que es converteixen, en el meu cas, en favorits. És sentir la intro del piano de Stu i saber que no decebrà. Un blues rock amb tot el boogie que imprimeix el sisè Stone -Stu, tenia carta blanca per participar en els temes que a ell li agradaven, Billy Preston i Nicky Hopkins es reparteixen la feina a les tecles- i una divertida història (o no, si tu ets la víctima) relacionada amb short and curlies, expressió que fa referència a tenir algú enganxat pel pèl púbic. Doncs sí, la lletra no pot ser més explícita “quina putada, ella t'ha agafat per les boles, té el teu nom, té el teu telèfon / Ella va estavellar el teu cotxe, es gasta els teus diners i tu no pots allunyar-te de tot plegat…” a saber què havia fet l’individu per merèixer aquest càstig… en fi, que la guitarra de Mick Taylor torna a sonar excepcional en aquest tema, com he dit abans, dels meus preferits del disc i que, significativament, no arriba als tres minuts.

A la carpeta interior podem trobar fotos dels músics convidats,
Stu, Nicky Hopkins i Billy Preston

Ja he comentat alguna vegada que, a parer meu, una de les claus de l’èxit i supervivència dels Rolling Stones ha estat la capacitat d’incorporar a la seva música diferents estils que ja hi eren o que han anat sorgint durant llur llarga carrera artística, i al mateix temps, conservant sempre el seu propi so. A Luxury, per exemple, tot i les guitarres típicament stonianes, ja es nota l’empremta del reggae i a Fingerprint File -aquests dies, el millor tema del disc, tot i que així varia, ja ho sabeu- Jagger denuncia el control social de l’FBI en una peça funktàstica que m’atreveixo a dir que és el primer contacte dels Stones amb la música de ball o música disco que començava a fer furor a l’època. Fingerprint File és un tema perfecte per tancar un àlbum on, com és costum en la banda, hem tingut una mica de tot rock, blues, soul, balades i, per acabar, aquest ritme funky on destaca sobretot el baix de Mick Taylor (pobre Bill Wyman relegat aquí al sintetitzador, que és desplaçat del seu instrument en les millors cançons del disc, tot i que és un excel·lent baixista val a dir) el riff de guitarra de… Mick Jagger i, no cal dir-ho, la guitarra passada pel wah wah de Keith Richards.

It’s Only Rock’n Roll, tot i arribar sense problemes al número 1 dels EUA, es va quedar en el segon lloc a les llistes angleses, cosa que no passava des de feia uns quants àlbums dels Stones. Tampoc no va entusiasmar la crítica de l’època, essent l’argument més gran en contra de l’àlbum el fet que estava bastant descompensat quant a la qualitat -algunes molt bones, altres mediocres- de les cançons incloses. Afeixo també que no és un àlbum gaire reivindicat pels Stones, A excepció del tema It’s Only Rock’n Roll (but I like It) les poques cançons interpretades en viu a la gira corresponent -EUA 1975/Europa 1976- mai més o rarament han tornat a aparèixer als setlists; i sumem-li el que deia abans, no ha estat reeditat amb tractament deluxe com gairebé tots els seus germans de la dècada, anant a petar les poques outtakes de l’època a la reedició de Tattoo You. Continua sent, doncs, un àlbum recomanable? Per descomptat. Ja sabeu, un disc de notable dels Rolling Stones, és de matrícula d’honor per a moltíssimes bandes. No li doneu més voltes, It’s only rock’n roll… (but I like It).

Bifurca