Hollywood Town Hall

Hollywood Town Hall (American 1992)
The Jayhawks

Podria passar la resta dels meus dies escoltant un àlbum com aquest. És la idea que em ve al cap quan sona al tocadiscos Settled Down Like Rain mentre treballo aquesta ressenya, així que deixo aquest pensament escrit abans que em vinguin les temptacions de matisar-lo. Així d’intenses són les emocions que em desperta Hollywood Town Hall, així d’endins m’arriben les seves cançons.

He començat fort, oi? És que no hi ha una altra manera d’escriure, almenys de manera honesta, sobre allò que ens apassiona. Per alguns la música és un entreteniment, per altres, entre els que m’incloc, una necessitat per viure tant com l’aire que respirem. Sempre que escric una ressenya d’un disc per al blog, m’ho plantejo des de dos vessants: un és l’ emocional, què em diu la col·lecció de cançons de l’àlbum en qüestió i tractar de trobar les paraules que millor puguin descriure aquestes emocions; el segon és més fàcil, contextualitzar el disc i mirar d’establir unes referències que ajudin el lector a fer-se una idea del tipus de música -sempre parteixo de la improbable premissa que qui llegeix això no ha sentit mai l’àlbum- que es trobarà si es decideix a escoltar el disc ressenyat.

Comencem pel més fàcil. Hollywood Town Hall -tercer àlbum de la banda i primer després del fitxatge per un gran segell com és Def American, propietat de Rick Rubin- és un àlbum de country alternatiu, terme fet servir per a una sèrie de bandes dels anys noranta i que sospito que avui dia ha estat substituït pel d’ “americana”. Cerqueu Jayhawks per la xarxa i ja us dic què trobareu: country alternatiu, country-rock o country-pop (això depèn dels matisos de cada disc) però, vaja, aneu ubicant-vos, oi? Més: Les opinions més repetides a l’hora de parlar de Hollywood Town Hall i el següent, Tomorrow The Green Grass (1995) -unànimement reconegudes com el seu cim artístic- són que estem davant un hipotètic encreuament entre els Beatles i els Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. Algun crític va arribar a dir que aquests discos serien els que hagueren enregistrat a la dècada dels noranta Lennon i McCartney si el tàndem pogués tornar a la vida. Tant Gary Louris com Mark Olson -en aquells temps líders dels Jayhawks- tot i mostrar-se agraïts pels comentaris d’aquest tipus, sempre han refusat per exagerades les comparacions. La seva música, com totes, recull una herència i a partir d’aquestes influències la filtren pel sedàs del seu talent i la seva personalitat, qualitats de les quals sempre han anat sobrats. I el resultat són joies com el disc d’avui, una autèntica obra mestra de la música rootsy, de la música d’arrels americana.

The Jayhawks a mitjan dels noranta, quan encara eren liderats
pel tàndem Olson-Louris (al centre)

Potser també podríem fer cas a Mark Olson que una vegada va dir “suposo que el que fem és música folk, només que a tot volum”. I és que Hollywood Town Hall, estimats lectors, sona als músics esmentats més amunt, com sona a Neil Young i a The Band, per posar un parell més d’exemples cabdals. I sona a country i a rock, i sona a pop i a folk. I sona a tot el que un pot demanar quan seu a escoltar un disc amb el simple propòsit de gaudir de la música. I quan un sent la nota de piano que obre Waiting for the Sun, abans que Louris ni tal sol hagi obert la boca, sap que aquest àlbum serà màgic. És aquesta malenconia que es desprèn de les harmonies que trenen les veus de Louris i Olson, són les bellíssimes melodies que campen en totes i cadascuna de les cançons, és l’exquisida instrumentació -al piano i orgue són convidades figures tan destacades com el Heartbreaker Benmont Tench i Nicky Hopkins, teclista habitual en molts discos dels Rolling Stones- són les guitarres, vigoroses o delicades segons la necessitat de la cançó… són tantes les coses que defineixen la grandesa de Hollywood Town Hall…

Són deu cançons, totes acreditades al tàndem Olson-Louris, amb l’única excepció de Wichita on també signa el baixista Marc Perlman. I creieu-me que no és fàcil destacar-ne cap en una obra tan compacta, perquè no t’has recuperat de l’impacte d’una que la següent et torna a fer tancar els ulls i dibuixar un somriure. Si creus que Waiting fot the Sun és un inici perfecte -i ho és- espera a sentir Crowded in the Wings, seràs la tercera veu cantant la tornada abans que el pedal steel de Gary Louris et faci levitar. Fins i tot recuperen i tornen a gravar la magnífica Two Angels -una cançó del seu anterior àlbum, que no desentonaria en els millors discos de Neil Young- i passa quasi desapercebuda, tal és la qualitat del repertori inclòs en el disc. I parlant de Neil Young: escolteu el passatge final de guitarra d’aquest altre temacle que porta per títol Take Me with You (When You Go) i digueu-me si no reconeixeu l’empremta del canadenc.

Tomorrow the Green Grass (1995), un altre àlbum 
imprescindible de la banda

El disc està produït per George Drakoulias, a qui se li atribueix el mèrit d’haver-los descobert, i l’enginyer de so fou Brendan O’Brien. Drakoulias aquell mateix havia signat com a productor el segon àlbum dels Black Crowes (potser el seu millor disc) The Southern Harmony and Musical Companion i O’Brien faria el mateix un any després amb el Versus de Pearl Jam. No cal dir que Hollywood Town Hall no va assolir ni una ínfima part de l’èxit ni les vendes de cap dels dos discos esmentats. Grans àlbums tots dos i en un lloc destacable de la meva col·lecció, però, sincerament, no puntuen per sobre del disc dels Jayhawks. Almenys no avui. Un disc que acaba amb un trio com l’esmentada Settled Down Like Rain -voleu que us digui la meva preferida del disc?, doncs aquesta- la infinita tristor -i, a la vegada, bellesa- que supura Nevada, California per rematar amb una altra joia -quantes en van?- com Martin Song, no el poso per sota de cap dels seus contemporanis.

En el més que probable cas que gaudiu d’aquest Hollywood Town Hall, no us podeu perdre Tomorrow The Green Grass (1995). Publicat tres anys més tard després, comparteix el mateix (i el més alt) esglaó del podi amb el seu predecessor, encara que també suposà la partida de Mark Olson de la banda. Després d’alguns dubtes, els Jayhawks van decidir tirar endavant amb el lideratge ja en solitari de Gary Louris i si bé Sound of Lies (1997) i Smile (2000) no van generar tant consens entre crítica i públic -malgrat ser tots dos excel·lents àlbums- amb Rainy Day Music (2003) van tornar a ser aclamats de manera unànime. Se sol dir que Rainy Day Music completa la trilogia imbatible de la discografia dels Jayhawks. A partir d’aquí i fins al dia d’avui, amb la banda encara en actiu, han vingut discos més o menys inspirats -incloent Mockingbird Time (2011) amb el retorn esporàdic d’Olson- però sempre mantenint un gran nivell. Perquè, per damunt de les etiquetes que puguem posar al seu estil, la dels Jayhawks és música feta amb l’ànima i les seves cançons són invulnerables a l’erosió i el desgast que suposa el pas del temps.

Bifurca