Heaven and Hell

Heaven and Hell (Vertigo 1980)

Black Sabbath

No són pocs els que opinen que Heaven and Hell no s’hauria d’haver publicat amb el nom de Black Sabbath. Al mateix temps, tothom està d’acord que estem davant d’un dels millors discos de la banda britànica. Quina paradoxa, oi?

Deixeu-me, abans de continuar, fer-me pesat i tornar a citar la famosa frase de Henry Rollins “Només pots confiar en tu mateix i en els primers sis discos de Black Sabbath”. Aquests primers sis àlbums -de Black Sabbath (1970) a Sabotage (1975)- són la bíblia negra del que anys més tard inspiraria un estil musical que prendria el nom de heavy metal i conformen els fonaments, les parets mestres i fins i tot la teulada de la carrera de la banda de Birmingham. Heaven and Hell pot intercalar-se entre aquestes obres mestres, pot mirar-los cara a cara i així i tot… NO sona a Black Sabbath. Bé, potser estic exagerant una mica i com sempre dic, la perspectiva de quaranta-cinc anys ha temperat aquelles primeres impressions de sorpresa, que no rebuig -qui podria objectar res a aquest discarral?- però quan a les revistes, magazins i webs es parla de l’obra sabbathiana sempre, sempre apareix Heaven and Hell com un punt d’inflexió en la trajectòria de Black Sabbath. Anem a veure com va anar tot plegat.

Com que la Viquipèdia ho explica molt bé, jo us faré un resum a la meva manera. A principis de 1979 Black Sabbath era una banda en hores baixes, molt baixes. Els seus dos últims àlbums, Technical Ecstasy (1976) i Never Say Die! (1978) havien estat decebedors i els respectius tours havien vist com les bandes joves que els feien de teloners -Van Halen i AC/DC- pràcticament els escombraven de l’escenari cada nit. Afegim els mals rotllos i la factura dels abusos tòxics i tenim la fotografia d’una banda a punt del col·lapse. Amb aquest ambient la tornada a l’estudi per enregistrar nou material era tan tens que Tony Iommi no es va tallar un pèl i va fer fora de la banda Ozzy Osbourne. “Em van expulsar per alcohòlic i drogaddicte, però ells també ho eren”. Cert, Ozzy, però almenys -sempre segons les memòries de Iommi- s’hi esforçaven a buscar noves idees amb els quals treure la banda del sot on es trobava. I vet aquí que, com en un comte de fades -ja em perdonareu que parlant de Black Sabbath surti una paraula com aquesta- i de manera providencial apareix Ronnie James Dio, un cantant pel qual Richie Blackmore ja havia perdut el cap, abandonant Deep Purple i formant Rainbow amb el nostre home al capdavant. Com que ni Blackmore ni Dio, eren precisament caràcters fàcils, la cosa no va durar gaire i, coses de la vida, els camins de Dio i Black Sabbath es van creuar -voleu afegir una nota rocambolesca? els va presentar la que després seria l’esposa d’Ozzy- . Fins aquí els antecedents.

He començat parlant del sector de la parròquia sabbathiana que manté que Heaven and Hell no hauria d’haver-se publicat com un treball de Black Sabbath, sinó més aviat com una col·laboració Iommi/Dio. Primer de tot, perquè ni el bateria Bill Ward ni el baixista Geezer Butler s’hi van involucrar gaire de bon principi. Ward estava en fase catatònica per culpa de l’alcoholisme que arrossegava, no connectava gaire amb la nova direcció musical i per postres era l’amic d’Ozzy dintre la banda -els altres el suportaven entre poc i zero-. Butler, baixista, peça clau musicalment i, atenció, lletrista de la majoria dels temes de la banda s’havia allunyat per una sèrie de problemes “personals” - als hàbits tòxics cal afegir un tràmit de divorci- fins al punt que Heaven and Hell es va enregistrar sense ell (tot i que va tornar abans de la publicació de l’àlbum per enregistrar les seves notes per sobre de les del baixista -Craig Gruber- llogat per a l’ocasió).

Black Sabbath versió 1980. Iommi, Ward, Butler i el petit gran home, Ronnie James Dio

I arribats a aquest punt, suposo que ja esteu en la fase, d’acord, però com coi sona Heaven and Hell? Espectacular. Des del primer segon. Puc imaginar la cara de satisfacció del fan de Sabbath de l’època després d’entomar aquell parell de discos mediocres en comprovar la força, la potència i la velocitat amb què Neon Knights surt disparat pels altaveus. Hi ha coses que de bon principi queden clares i que es mantenen al llarg de tot l’àlbum. A veure com us ho dic: el so és més “modern” -seria injust no esmentar la feina del productor i enginyer Martin Birch- així amb totes les cometes; manllevo la idea d’un tuitaire amb qui comentava precisament aquest disc per dir que l’element prog dels primers discos de Black Sabbath ha desaparegut i tots els temes són directes, sense cap concessió ni experiment. Rock dur, amb algun breu passatge líric d’acústica o teclats aquí i allà, un so molt més melòdic i un toc de grandiloqüència. Un moment, he dit prog? Com?, els prínceps de les tenebres tenien un component prog en els seus discos totèmics? I tant. Remeneu, remeneu en els famosos “sis primers discos” i entre riffs cavernosos d’ultratomba i bases rítmiques rocoses, trobareu pastorals temes acústics, alguns instrumentals, una mica de synth-pop (com veus Changes, Dr. Sampler?) efectes sonors varis, Hammonds, sintetitzadors i fins i tot us sortirà la capa de Rick Wakeman i el seu Minimoog fruit de la participació a Sabbath Bloody Sabbath (1973).

L’altre aspecte diferencial de Heaven and Hell és obvi i ho sento pels fans d'Ozzy: Dio és molt millor cantant, així de simple. I com es veuria amb el tour posterior, tot i que ja ho sabíem, amb molta més presència escènica. Quedava clar que aquest sentit de la melodia que marca el “nou” so de Black Sabbath, així com l’ampul·lositat d’alguns dels temes de Heaven and Hell només podien dur-se a terme per les facultats vocals del nou cantant. Dio reinventa la temàtica de la banda amb unes lletres de fantasia farcides de metàfores; mentre les lletres dels Sabbath que tots estimem, parlaven de foscor, funerals, misses negres, inadaptats socials, guerres, drogues, etc. el nostre home ens introdueix en històries on desfilen reis, cavallers, dragons, elements màgics, dones místiques... Bill Ward, bateria original que abandonà Black Sabbath a mitjan tour de promoció de l’àlbum confessava que sentia que aquella no era la seva banda, que li havien canviat i que no entenia un borrall d’allò que estava parlant Dio quan cantava.

A falta de publicació oficial, els millors bootlegs de la gira de 
Heaven and Hell són Hartford, Tokio i Sidney

Potser Ward tenia raó, no li discutiré. Ara, ja ho he dit abans, deixeu caure l’agulla i apugeu el volum just abans que comenci a sonar Neon Knights i totes les suspicàcies i objeccions s’esvairan, mai millor dit, per art de màgia. Children of the Sea, segon tema de l’àlbum, és l’únic que Iommi havia començat a treballar amb Ozzy abans de la trencadissa. I es nota, té el segell clàssic de la banda, el riff pesant, lent, quasi arrossegat, marca de la casa, sobre el qual Dio treballa una melodia fantàstica -en tots dos sentits- a la que afegeix uns cors que li donen al tema la grandiositat a què em referia abans. Lady Evil és potser el tema més estàndard de l’àlbum, hard rock amb groove dels setanta -com mola aquest baix!- que alguns diuen que recorda a Deep Purple -influència del treball previ de Dio amb Blackmore?- amb una molt bona tornada i un Iommi imperial a la guitarra. Encara no he parlat d’ell, però deixeu-me dir que amb Heaven and Hell va demostrar que continuava sent un wizard, un bruixot que ha influït en una legió de guitarristes del moviment que just estava naixent -l’anomenat heavy metal- quan l'àlbum va veure la llum. Escolteu el tram final del tema homònim, el que tanca la primera cara i potser el millor de l’àlbum -tot i que és difícil perquè la competència és brutal- i entendreu el que dic. Tota l’èpica, la grandiositat i l’essència d’aquest l’àlbum la trobareu en Heaven and Hell (el tema). “The world is full of kings and queens. Who blind your eyes, then steal your dreams. It’s Heaven and Hell!” canta Dio mentre la banda accelera a tota màquina i Iommi imparteix la seva particular classe magistral. Una outro de guitarra acústica posa punt final al tema i a la cara A. Calma després de la tempesta. Genial.

Wishing Well juga el mateix paper que Neon Knights, inaugurar la cara del disc -en aquest cas la segona- mostrant uns Black Sabbath rejovenits amb un tema potent i directe, una cançó que segurament hauria escombrat qualsevol de les incloses en els dos àlbums anteriors, però que aquí queda una mica eclipsada per la categoria de les seves companyes de viatge. I és que si Heaven and Hell pot ser el millor tema de l’àlbum, Die Young pot disputar-li sense problema el tron. Una introducció atmosfèrica de teclats -al pobre Geoff Nicholls, a les gires, els cabrons el tenien amagat darrere una cortina- i guitarra precedeix a una nova explosió de vitalitat rockera que només concedeix un petit respir durant l’interludi a la part central del tema; un passatge on Dio mostra la seva versatilitat com a vocalista, per novament submergir la banda en una orgia metàl·lica amb la qual, en aquest punt de l’àlbum, l’aficionat ja transpira felicitat per tots els porus del cos. Walk Away em recorda als primers Whitesnake, alguna cosa tindrà a veure, suposo, Martin Birch que també fou productor de la banda de David Coverdale i encara que és un bon tema i té ganxo, si haguera de triar l’aneguet lleig del disc, em decantaria per aquest Walk Away. Lonely is the World, tema escollit per finalitzar l’àlbum és un mig temps dens, que recupera una mica el so primigeni de la banda en alguns moments, tot i que se’m fa impossible imaginar-me a Ozzy cantant-lo, i que serveix per tancar majestuosament un àlbum en què Black Sabbath va saber reinventar-se amb èxit artístic i comercial.

Justícia poètica. Black Sabbath, una de les bandes que havia establert les bases del rock dur durant la dècada dels setanta i que ara arribava al final pràcticament arrossegant els peus,  es presentava amb un disc excepcional sota el braç tot just quan esclatava al Regne Unit la New Wave of British Heavy Metal. Una legió de bandes, com ara Iron Maiden, Saxon, Judas Priest, Def Leppard entre altres com a màxims exponents reivindicaven el legat dels Sabs, quan justament aquests retornaven amb un disc a l’altura de la seva llegenda. No va durar gaire aquest matrimoni Sabbath-Dio, només un altre disc -Mob Rules (1981)- aviat van sorgir les tensions provocades pels egos i tot va acabar saltant pels aires mentre discutien per les mescles del disc en directe Live Evil (1982) cosa que va provocar la sortida de Dio de la banda. El temps, però, tot ho cura i amb els anys hi van tornar a col·laborar, sent molt especial el tour que els va reunir el 2006 sota el nom de Heaven and Hell -suposo que per evitar possibles disputes legals amb Ozzy- així com el disc The Devil You Know (2009) publicat un any abans que un maleït càncer s’endugués Ronnie James Dio.

Sempre que sento el seu nom, abans que qualsevol altre disc en què hagi participat, Heaven and Hell és el primer que em ve al cap. Així que ja ho sabeu, una altra vegada que sentiu allò que només podeu confiar en els sis primers discos de Black Sabbath aixequeu ben alta la mà amb el dit petit i índex ben amunt i respongueu orgullosos: “i Heaven and Hell!”

Bifurca