Abracadabra

Abracadabra (EMI 1991)

ABC

Si hagués de definir la trajectòria dels ABC amb dues paraules, probablement escolliria "variable" i "constant". "Com? Però això no seria una contradictio in terminis, Dr. Sampler?". Doncs sí, efectivament; i això significa que m'hauré d'explicar una mica més bé perquè s'entengui el que vull dir. "Variable" perquè a cada àlbum han intentat provar sort amb un estil diferent (quasi sempre, això sí, amb molta presència de l'electrònica) i "constant" perquè els resultats han acostumat a ser bons (una altra cosa és com el públic i la crítica han acollit cadascun d'aquests canvis, però aquí jo no hi entro).

Tot és correcte: els ABC van irrompre el 1982 –com a continuació del grup experimental Vice Versa– signant un dels millors àlbums del període (The Lexicon of Love) banyant en sintetitzadors el funk més ballable de la dècada anterior i continuarien amb Beauty Stab (1983), ple de referències al rock del Bowie més berlinès i als Led Zeppelin. Després –ja reduïts a duet, amb el cantant Martin Fry i el multiinstrumentista Mark White com a únics membres– es retrobarien amb l'electro al fantàstic How to be a... Zillionaire! (1985) per a homenatjar després Smokey Robinson i el so de la Motown a Alphabet City (1987). Amb Up (1989) Fry i White abraçaven la cultura de clubs, l'acid house i la música dance més comercial; i, havent entrat ja als 90, apareixeria aquest Abracadabra, un àlbum que mira enrere, analitza el passat discogràfic del grup i n'agafa elements estilístics d'aquí i d'allà, una mica com a resum de tot plegat.

Abracadabra és, ho acabo de dir, una mica un resum de la trajectòria anterior dels ABC i, precisament per això, també condensa al seu interior la definició que havia donat abans de la discografia del grup: Variable i constant. La referència més pròxima és l'anterior Up i, per tant, hi ha cançons ballables (però sense estridències) i, alhora, també ha estat enriquit amb peces més lentes, temes més contundents, i fins i tot una mica d'experimentació; variable, en definitiva. És, a més, un disc d'aquests que –almenys a un aficionat extrem a l'electrònica com jo– enganxen a la primera i, a més, cada vegada que el fico al reproductor o n'escolto alguna cançó per Internet mostra nous elements, nous petits detalls, resultat d'una producció cuidada i ben feta –en què intervenen alguns dels instruments electrònics més populars d'aleshores i una nodrida selecció d'artistes convidats– com la dels discos anteriors: i per això també és constant.

Els ABC de 1991: Mark White (esquerra) i Martin Fry

Per a fer-vos-en una idea, agafeu com a exemple el tema que l'obre: Love Conquers All, amb una intro vocal, un ritme que apunta cap a les discoteques més chic del moment... I juraria que fins i tot amb un solo de guitarra sintetitzada (o això o és una guitarra tractada amb molts efectes) cortesia de l'ex-Roxy Music Phil Manzanera, mentre Fry –al seu torn, gran fan dels Roxy i de Smokey Robinson– canta versos amb referències a la història de Romeu i Julieta ("Maybe you're a Montague / Maybe you're a Capoulet") i al Hollywood més clàssic ("When Bogart saw Bacall / He knew that love conquers all"). I aquesta, curiosament, no és l'única cançó del disc que compta amb aquesta –suposada– guitarra sintetitzada per a fer un solo vibrant: diria que a Spellbound (el meu tema preferit de tot el disc) també hi té una aparició estel·lar, il·luminant la peça amb una altra bona melodia solista. Amb un ritme fort i ple de detalls, no és ben bé una balada, però funciona bé com a tal, té un bon acompanyament vocal i de tant en tant s'afegeixen al ritme sons percussius típics de l'electro més sintètic.

Que la música negra ha estat una de les influències de Fry i White ja es veia clarament a les notes de The Lexicon of Love, i aquí també la podem trobar manifestada de moltes maneres; com, per exemple, les melodies i les cordes pròximes al disco de Say It –el tema més ballable i comercial de l'àlbum, i escollit com a segon senzill–, o la (almenys per a mi) gran sorpresa del disc, Satori, plena de referències al jazz i al funk: aquests acords tocats amb el piano elèctric, aquest Clavinet que apareix a la meitat de la cançó (i que tan bé havia fet servir Stevie Wonder al superèxit Superstition), aquest ús del scat... També es poden trobar influències afroamericanes a Answered Prayer, amb ritmes juxtaposats sobre una base 4x4 de la TR-909, melodies senzilles de guitarra i teclats i cors de veus profundes i temàtica pseudoreligiosa ("Will you be my answered prayer?", canta Fry a la seva tornada).

Però d'entre tots els temes "negroides" del disc, jo en destacaria especialment Unlock the Secrets of your Heart, amb aquests crescendos de cordes que tant recorden al principi de Love's Theme –un dels temes més famosos de Barry White, el sumptuós cantant de música disco i soul dels anys 70– i un ritme que beu directament de la influència del New Jack Swing, un dels nous estils que van aparèixer al panorama musical afroamericà a cavall entre els anys 80 i els 90, i que fins i tot va ser adoptat per Michael Jackson al seu disc Dangerous, també de 1991. La lletra és una oda a l'ambient positiu i esperançador de les festes Shoom (unes festes setmanals celebrades a diversos punts de Londres i on va iniciar-se el moviment acid house) i de The Haçienda, una enorme discoteca de Manchester gestionada pel segell discogràfic Factory Records i famosa durant l'època de l'escena "Madchester".

Love conquers all, el primer senzill (Juliol de 1991)

Ara bé, que hagin buscat inspiració en els estils més importants de la black music no vol dir que girin l'esquena als clàssics de l'electrònica: ja ho havíem vist abans als sons percussius electro de Spellbound i també ho podem comprovar escoltant el principi de la romàntica All that Matters, amb aquests sons que semblen extrets de The Man-Machine i Homecomputer, dos dels temes més clàssics de Kraftwerk; si no han estat samplejats d'aquestes cançons, han estat recreats perfectament. La tecnologia hi conviu harmònicament amb un preciós solo de saxo de Phil Smith i una melodia principal tocada amb un so que és dels més bonics que es poden crear amb un sintetitzador i que ja havien fet servir els China Crisis nou anys abans --per citar-vos-en només un exemple-- per a compondre aquesta petita meravella.

Un altre migtemps interessant amb aires funk és Welcome to the Real World, que a mi ja em va cridar l'atenció amb una intro protagonitzada per una TB-303 tractada amb delay i un baix analògic profund i repetitiu, després del qual comença el ritme i la cançó pròpiament; pel títol qualsevol es podria pensar que el Martin ens parlarà de com la realitat ha destrossat els seus ideals i somnis de joventut, però per sort el missatge és molt més positiu, i ens anima a cuidar aquest món on vivim i, pensant en les generacions que ens han de seguir, a deixar-lo millor de com l'hem trobat. Un sample d'una veu femenina repetit esporàdicament aporta una nota original i exòtica al conjunt instrumental. Més accelerat és el tema que clou el disc, This Must Be Magic –rítmicament endeutat amb 4 ever 2 gether, de The Lexicon of Love, no trobeu?–, que explica les virtuts redemptores de l'amor i com, gràcies a ell, Fry ha passat de ser un home sense sentiments i un depredador ("One angry young man in my own Vietnam", diu entre altres meravelles) a sentir-se beneït, reconstruït, reviscut. Una bona elecció per a acabar el disc animat i amb un somriure als llavis.

D'entre tots els discos que formen la trajectòria "clàssica" dels ABC, el famós The Lexicon of Love és qui s'enduu els millors elogis per part de la premsa especialitzada i dels aficionats a la música en general. El fet d'haver aparegut al lloc i al moment adequats, la qualitat de les cançons i la producció de Trevor Horn (tota una garantia) ho justifiquen, sí, però com ja he dit al principi, paga la pena donar un cop d'ull a tota la seva discografia. I aquest Abracadabra –suposo que us n'heu adonat– és, per a mi, del millor que han creat. Instruments de qualitat, bones cançons i una nodrida selecció d'artistes convidats –entre d'altres, el teclista Marius de Vries, el ja comentat guitarrista Phil Manzanera i el bateria Gota Yashiki, que més endavant col·laboraria amb Depeche Mode al disc Ultra– contribueixen a crear un àlbum fresc i atractiu.

Say it, segon senzill (remesclat pel grup italià Black Box)

No deixa de ser curiós el contrast entre els missatges –majoritàriament esperançadors i positius– de les lletres del disc, plenes de referències a l'amor, l'harmonia i la tolerància... I els molts problemes que van aparèixer entre Fry i White durant la gestació d'aquest Abracadabra: les sessions d'enregistrament del disc (que van durar els primers mesos de 1991) no van ser ni de bon tros bufar i fer ampolles; White se sentia cansat després de tants anys al negoci musical, i de fet ja va estar a punt d'abandonar el grup amb el disc encara a mitges. Finalment, completaria les sessions d'Abracadabra i fins i tot participaria en els vídeos promocionals de Love Conquers All i Say It (en una remescla més funky que la versió original), però ell estava igualment convençut que li havia arribat el moment de plegar i, a principis de 1992, posà en pràctica aquesta decisió. Si Abracadabra hagués estat un èxit potser s'ho hauria repensat (o potser no, qui sap), però tant el disc com els dos singles van quedar-se a les portes del Top 40 britànic i, si bé Say It va ser ben rebut per la comunitat dance nord-americana –sens dubte, les seves veus femenines de fons i les cordes estil "Philly-disco" els devien ser molt pròximes–, no n'hi va haver prou.

Fry va prendre's un temps per a reflexionar i, finalment, tornaria a l'activitat musical sis anys després, amb el disc Skyscraping. Des d'aleshores Fry ha continuat ell com a únic membre d'ABC i amb una legió de col·laboradors per a cada àlbum, i fins i tot recentment s'ha "atrevit" a publicar una seqüela del disc més mític de la banda, el ja mencionat The Lexicon of Love. Pel que fa al Mark White, es passà una llarga temporada retirat de la música fins al 2014, any en què recuperà el contacte amb un altre ex-ABC (el saxofonista Stephen Singleton), que havia editat en CD el primer material d'aquell grup que havien format junts (Vice Versa) i que, amb l'entrada de Martin Fry, es transformà en ABC; Vice Versa, doncs, torna a estar en actiu, i així la saga ABC s'ha bifurcat amb dues branques paral·leles: una de més variable (Vice Versa, almenys de moment, si –com fins ara– només dóna senyals esporàdics d'activitat) i una de més constant: la que encara porta el nom del grup i que lidera l'incombustible Fry. Variables i constants: així eren i així continuen sent els membres d'ABC, junts o per separat.

Dr. Sampler