Led Zeppelin

Led Zeppelin (Atlantic 1969)

Led Zeppelin

Que n’és de difícil a hores d’ara escriure alguna cosa si no original, sí interessant, que no s’hagi explicat gaire sobre un dels debuts més exitosos d’una de les bandes fonamentals de la història del rock’n’roll. Ja us dic ara que no ho aconseguiré, però almenys el visionat d’aquest documental estrenat el 2025 que porta per títol Becoming Led Zeppelin m’ha donat l’excusa perfecta per parlar-vos de l’àlbum que es coneix com a Led Zeppelin I.

Estrenat als cinemes i ara disponible en plataformes digitals, Becoming Led Zeppelin és el primer documental autoritzat per la banda i en el que participen a més els tres membres supervivents, Jimmy Page, Robert Plant i John Paul Jones (fins i tot se sent la veu de Bonham en una entrevista inèdita de 1971). No és que aporti grans novetats al que ja es coneix de la banda, però té a favor el fet que compta amb les declaracions dels protagonistes i que no pretén ser exhaustiu. Becoming Led Zeppelin se centra en els primers divuit mesos de vida de la banda, un període crucial que contempla el naixement i ascens fulgurant del dirigible.

Led Zeppelin és la criatura de Jimmy Page i a ell li devem tot el que va venir després. Reputat músic de sessió -malgrat només tenir 24 anys- i guitarrista de l’última encarnació de the Yardbirds (banda britànica amb més prestigi que èxit, val a dir) Page va saber copsar en aquella darrera gira americana per on anirien els trets pel que fa als gustos del públic i el seu cap ja rumiava la direcció de la música que volia fer. De tornada a Londres i consumada la desbandada de the Yardbirds, Page agafaria la batuta del nou projecte -que de moment seria The New Yardbirds- i cercaria músics per a aquesta nova formació. Ara sabem que Robert Plant no era la primera opció, però un cop el va veure actuar va quedar clar que la plaça seria per ell. El mateix Plant va recomanar John “Bonzo” Bonham amic de la infància i bateria com Page no havia vist mai. John Paul Jones, un altre vell conegut dels estudis de gravació, multiinstrumentista i arranjador de cançons s’oferia per completar el quartet.

Estrenat aquest 2025, Becoming Led Zeppelin documenta els primers
mesos de vida de la banda.

Molt se n’ha parlat de l’episodi del soterrani de Gerrard Street, al cor del Soho londinenc, aquell dia d’agost de 1968. És un dels moments que conformen la mitologia del rock’n’roll. I és un plaer veure la cara dels interessats quan ho recorden. El primer assaig, la primera vegada que van coincidir tots quatre en una habitació. Fetes les presentacions, Page va suggerir provar amb Train Kept A Rollin’. Em quedo amb el que diu Jones: “Vam començar a tocar i … la sala va explotar”. Tots coincideixen, aquell dia, només amb dues hores d’assaig, sabien que tenien alguna cosa gran a les mans. Una gira de deu dies per Escandinàvia per a complir compromisos contrets com a Yardbirds i el 25 de setembre entraven a enregistrar als Olympic Studios de Londres.

Jimmy Page tenia tan clar el so i la direcció musical que volia que en poc més d’una setmana l’àlbum estava enllestit. Light and Shade, com sempre li ha agradat dir. Llum i ombra, equilibri. Good Times Bad Times és el tema escollit per obrir foc amb un break de guitarra i bateria que sembla pensat per captar l’atenció de l’oient de manera immediata. “En els dies de la meva joventut, em van explicar què significa ser un home” canta Plant que tot just tenia 20 anys en aquell moment i, sense un sostre on dormir, s’havia instal·lat a la casa que Page tenia a Pangbourne la riba del Tàmesi. Fou allà durant els primers dies que Page li proposà “si pots cantar aquesta nota alta, tinc un arranjament que va perfecte per a aquesta cançó”. La cançó era Babe I’m Gonna Leave You, un tema folk que havia enregistrat anys enrere Joan Baez i a fe de deu que Plant arriba a la nota demanada -de fet Plant en els primers anys no tenia límit, fins al punt que Jones la primera vegada que el va sentir cantar va pensar “et faràs mal!”. No cal dir que la versió que Led Zeppelin enregistra de Babe I’m Gonna Leave You amb les guitarres de Page i la bateria de Bonham i la potència vocal de Plant resulta tant irreconeixible com explosiva. Un parell de blues elèctrics acreditats correctament a Willie Dixon -un tema polèmic, el dels drets d’autor, en la història de Led Zeppelin com anirem veient- on, a banda de mostrar el seu amor pel gènere, serveixen per al lluïment de Page com a guitarrista -I Can’t Quit You Babe- i també per a Jones a You Shook Me que alterna solo d’orgue amb el guitarrista -atenció al final del tema amb un Robert Plant estratosfèric!-.

John Paul Jones, a més de baixista i arranjador de cançons per encàrrec en la seva etapa de músic de sessió, havia fet les primeres passes com a músic en l’adolescència tocant l’orgue de la parròquia. A ningú sorprendrà doncs que seva és la introducció a Your Time Is Gonna Come. Sempre he trobat estranya aquesta cançó en el repertori de Led Zeppelin a mig camí entre el folk i el rock. Té, a més, una tornada particular que es fon directament amb Black Mountain Side, “adaptació” d’una cançó popular irlandesa que Jimmy Page converteix en una virtuositat instrumental de reminiscències hindús amb la guitarra acústica, ajudat amb la percussió pel músic Viram Jassani.

The New Yardbirds a.k.a. Led Zeppelin, Escandinàvia. Setembre 1968.

Però les peces cabdals, els temes claus i aquells pel qual sempre serà recordat el debut de Led Zeppelin són tres. Dazed and Confused, una altra “adaptació”, ehem, que es convertiria en l’element central dels seus concerts durant molt de temps. Dels sis minuts i mig de la versió d’estudi -que ja inclou un solo amb l’arc del violí- als gairebé tres quarts d’hora a què arribaven durant els shows de la gira americana de 1975. Dazed and Confused amb les seves diferents seccions (blues, interludi psicodèlic amb arc de violí, solo de guitarra vertiginós, retorn i final apoteòsic) funciona com un compendi dels elements que farien de Led Zeppelin la banda definitiva dels setanta: l’espectacular rang vocal de Plant, el ritme granític i la vegada imaginatiu del duo Bonham/Jones i la tècnica i el virtuosisme a la guitarra de Jimmy Page. L’única “pega” és que Page se n’apropià d’un tema que era de Jack Holmes, cantautor americà d’aquella època. Cert que Page va canviar els arranjaments de la cançó i que va afegir una nova lletra (juntament amb Plant) però el cas és que Holmes mai va aparèixer als crèdits ni rebre cap compensació. No va ser fins al 2011 que, amb el tema ja els jutjats, la situació es va resoldre entre passadissos en termes econòmics i en l’acreditació de Dazed and Confused que des d’aquell dia apareix el terme “inspirat per Jake Holmes”.

Mentre escric aquestes lletres tinc un ull posat a Back to the Beginning, concert homenatge que s’està fent a Ozzy Osbourne, vocalista de Black Sabbath i que posa fi a la seva carrera en directe (Ozzy va morir pocs dies després). Penso que, segurament, el fantàstic debut de Black Sabbath pot ser considerat el primer àlbum de heavy metal de la història. Però si parlem de cançons abans va Communication Breakdown. Sec, dur, directe a la jugular, només són necessaris dos minuts i mig. Riff immortal, poder vocal, velocitat… amb el temps Led Zeppelin escriurien temes més sofisticats, memorables, que els obririen les portes de l’èxit multitudinari… però jo -i em consta que alguns irreductibles també- sempre preferiré aquesta primera encarnació de la banda, primària, crua, urgent. Acaben el disc amb How Many More Times que, ja em perdonaran, ni Howlin’ Wolf (How Many More Years) ni Albert King (The Hunter) han vist un duro, quan està claríssima la “influència” de tots dos. Això no treu que l’arranjament de How Many More Times és innovador i potentíssim, i que a més conté una magnífica improvisació de Rosie i el ja esmentat The Hunter.

Per a la gravació de Led Zeppelin es van invertir només trenta-sis hores d’estudi. El fet que Jimmy Page sabia exactament què volia i que la banda havia assajat intensivament el repertori les setmanes anteriors va ser determinant. Com ho fou que el guitarrista malgrat la seva joventut, ja era gat vell a l’estudi, incorporant, a més, idees pròpies a les tècniques de gravació. De la mateixa manera, el disc el va pagar ell de la seva butxaca juntament amb el mànager Peter Grant (quin personatge aquest, dóna no per una ressenya, per un llibre) i tots dos es van presentar amb les cintes a la seu d’Atlantic Records a Nova York. Les condicions de Page foren taxatives: El disc està gravat i no es toca ni una nota. Led Zeppelin és una banda d’àlbums, per tant, no es publiquen singles -i si es publiquen jo decideixo quin- si el voleu parlem i si no em convenç l'oferta me l’emporto a una altra discogràfica. Alguna cosa van veure en l’audició del disc els capos d’Atlantic perquè Page va sortir amb un contracte fabulós sota el braç. Un tracte com mai s’havia dispensat a una banda que ni tan sols tenia un single al mercat.

L’olfacte comercial de Page i Grant va fer que centressin la promoció de l’àlbum als EUA. Quan el disc es va publicar a Amèrica a mitjan gener de 1969, Led Zeppelin ja feia dues setmanes que eren de gira pel país. Només aquell any farien quatre tours americans. El públic va respondre a les explosives presentacions en directe que oferia la banda i el disc ja era un èxit quan la banda va tornar a Anglaterra. La reacció de la premsa va ser més tèbia i predominaren les crítiques negatives -avui fa gràcia rellegir la de Rolling Stone que titllava el disc d’autocomplaent i parlava de Page com un productor limitat i amb poca imaginació com a compositor-. Vist ara amb la perspectiva del temps, qui la va clavar va ser el periodista Felix Dennis del magazín alternatiu Oz “Led Zeppelin és un d’aquells àlbums rars que desafien la classificació o descripció immediata, simplement perquè és tan evidentment un punt d'inflexió en la música rock que només el temps demostra ser capaç de canviar-lo a una perspectiva eventual".

Les cartes estaven donades. El Zeppelin acabava d’enlairar-se i volaria més alt que ningú durant dotze anys. És cert que quan va caure ho va fer com si fos de plom -segur que no era aquesta la idea de Keith Moon quan se li va ocórrer el nom- però fins i tot en això va mostrar la seva grandesa.

Bifurca