Harlem River Blues

Harlem River Blues (Bloodshot Records 2010)

Justin Townes Earle

Confesso que no vaig saber que existia Justin Townes Earle fins que vaig llegir la notícia de la seva mort tot just ara fa cinc anys. Coneixia -una mica, no gaire- la música del seu pare, Steve Earle -en aquest punt un tòtem ja de la música americana- però no sabia que el seu primogènit també s’hi dedicava. Una sobredosi de fentanil i cocaïna se’l va endur amb només trenta-vuit anys i, inevitablement com passa sempre en casos així, proliferaren articles dedicats a la seva memòria i obra discogràfica. Va ser això el que em va posar sobre la seva pista i el primer que us puc dir ara mateix és com lamento saber que no tindrem més cançons d’ell.

Justin Townes Earle, o més ben dit la seva música, ha estat enquadrat en allò que es diu alt country o country alternatiu. Poc amic de les etiquetes que sóc, vaig i miro a la Viquipèdia què coi és això. El que em trobo és que el country alternatiu ve a ser un subgènere que “inclou actes que difereixen significativament en l'estil de la música country convencional…” i que els artistes i bandes que el practiquen “han incorporat influències de rock alternatiu, indie rock, punk rock, folk rock, rockabilly, bluegrass…”. Vaja, tanta xerrameca per al final concloure que estem parlant de música tradicional americana o, com es diu ara per abreviar, “americana”.

Segur que jo us ho poso més fàcil. Harlem River Blues, tercer disc de JTE sona a Elvis Presley, a Woody Guthrie, a Otis Redding i a Hank Williams. Sabeu què vol dir això? Que hi ha rock and roll, folk, soul, country i de propina blues i gospel. I que sentireu guitarres elèctriques, steel i acústiques, violins i harmòniques, secció de vents i ritmes marcats amb el contabaix, les mans i els peus. Onze temes i creieu-me quan us dic que no n’hi ha cap que abaixi el nivell d’un àlbum superlatiu.

Que Justin Townes Earle apuntava talent sense necessitar jugar la carta del seu cognom -el seu pare li va posar de segon nom Townes en honor a Townes Van Zandt- ja es va veure només dos anys després de publicar el seu primer EP, Yuma (2007), quan va rebre el guardó al millor músic emergent d’“americana” (AMA). El 2011 Harlem River Blues -la cançó- va ser reconeguda com a tema de l’any també en la mateixa categoria. No és estrany, Harlem River Blues, tema inicial de l’àlbum homònim, condensa en els seus escassos tres minuts tot l’esperit -com tot l’àlbum, val a dir- de la música popular americana. Aquí el teniu, fantasiejant amb la idea del suïcidi, ofegant-se en un riu -que fàcil és ara fer lectures premonitòries “digueu-li a la mare que l’estimo, al pare que ho vaig intentar i doneu-li els diners a la meva xicota i que se’ls gasti”- en un rockabilly rampant, guitarres i orgue Hammond amb cors gospel per rematar la jugada.

Justin Townes i Steve Earle,  o com el talent passa, almenys en aquest cas,
de pares a fills (Foto Jay Blakesberg)

No seria just deixar d’esmentar la banda que hi participa en el disc. Comandada per la guitarra de Jason Isbell -en aquell temps amics, tot i que van acabar malament, allargant-se el “mal rotllo” amb la vídua- i músics com Paul Niehaus al pedal steel o Skylar Wilson al piano i orgue. Gent experimentada que ha tocat amb bandes com Drive by Truckers, Calexico o Lambchop i que es mostren versàtils, pletòrics i a la vegada continguts quan convé. Fixeu-vos en One More Night in Brooklyn, la subtil instrumentació i com es va imposant un groove quasi jamaicà i el contrast amb temes que són pur rockabilly com Move Over Mama o Ain’t Waitin’ que perfectament podrien estar enregistrats als estudis Sun a mitjans dels 50.

És clar que hi ha country, només faltaria. Sentireu els violins i l’harmònica acompanyant l’acústica mentre Justin ventila els seus dimonis personals -la relació tempestuosa amb el pare, els amors perduts- a Wanderin’ o a Learnin’ To Cry, preciosa cançó on llueix la steel guitar i on, per moments, sembla que és Johnny Cash qui ens confessa que “ara que no mira ningú estic aprenent a plorar”. La baula que uneix el folk i el country apareix a Workin' for the MTA on, a través de la vivència d’un treballador del ferrocarril, torna a sortir la complicada relació amb el pare a causa de la seva absència. El mateix Steve Earle anys enrere havia reconegut la seva responsabilitat “quan no estava de gira, estava massa ocupat drogant-me”.

He deixat pel final el que pel meu gust és el millor de l’àlbum. Si Harlem River Blues com a tema inicial complicava les coses a l’autor a l’hora d’incloure algun tema que hi pogués competir, JTE se’n surt no amb un ni dos, sinó amb tres. Ja m’ho direu quan soni Slippin’ and Slidin’ i aquesta secció de vents a la Memphis Horns que et trasllada en carrossa al so Stax. I sense temps per refer-vos de l’impacte, sonarà Christchurch Woman, una love song on la veu profunda de Justin ens transmetrà tristesa i solitud “sé que no hauria d’estar aquí esperant-la sota la pluja, però continuo pensant que ella apareixerà a la volta de la cantonada…” en un magnífic tema amb reminiscències del Downtown Train de Tom Waits. I cap al final, i abans que un reprise a cappella de Harlem River Blues soni a tall de cloenda, Justin Townes Earle encara ens regalarà una altra petita meravella amb el títol de Rogers Park conduïda pel piano de Skylar Wilson- coproductor, a més, de l’àlbum- i la malenconiosa guitarra de Jason Isbell, que alguns diuen que podria encaixar perfectament entre les cançons de The River de Bruce Springsteen (que hi dius Xavi G.?).

J.T. L'homenatge del pare al fill perdut

Diuen que en la darrera conversa de Justin Townes i el seu pare Steve Earle, aquest li va fer prometre que no l’hauria d’enterrar. Malauradament, no va poder complir la seva promesa. Després d’anys de viure a la corda fluixa per culpa de les addiccions la seva mort, malgrat la seva joventut, no va ser cap sorpresa. Es truncava així una vida i una brillant carrera discogràfica que qui sap fins on podia el podria haver dut. No val la pena especular… Aixó sí, si us agrada Harlem River Blues i voleu investigar la seva obra n’hi ha per triar i remenar. Una recomanació personal és el seu següent disc Nothing’s Gonna Change The Way You Feel About Me Now (2012), encara que ara mateix no puc pensar en altre àlbum que el que va enregistrar son pare versionant les seves cançons, titulat simplement J.T. (2021). Un àlbum excepcional, no només per la seva càrrega emocional, sinó perquè tal com afirma Steve Earle “les millors cançons de Justin eren tan bones com les de qualsevol”. Harlem River Blues n’és la prova fefaent.

Bifurca