First Rays of the New Rising Sun

First Rays of the New Rising Sun (MCA 1997)

Jimi Hendrix

Com hauria continuat la carrera artística de Jimi Hendrix si no haguera mort prematurament? Quina hauria estat la seva evolució musical? Han estat, aquestes, qüestions recurrents a les quals, examinada i disseccionada la seva curta discografia una i mil vegades, arriben els estudiosos o simplement aficionats del geni de les sis cordes. No són preguntes sobreres atès el talent musical del guitarrista. Hendrix era un artista en constant moviment i durant la seva curta estada en aquest món ja ho havia demostrat. Havia arribat a Anglaterra el 1966 i havia vehiculat durant dos anys la seva música amb la Jimi Hendrix Experience. Exuberància guitarrera, blues i psicodèlia. I rock és clar. Però aviat s’havia cansat, sobretot quan els fans insistien que toqués amb les dents o d’esquena, números escènics amb els quals havia impactat al principi, però que havien deixat d’interessar-li. Havia dissolt l'Experience i format una nova banda, Band of Gypsys, d’efímera vida -només uns mesos- un power trio negre, amb els quals havia derivat cap al funk i el R&B. En el seu últim any de vida, Jimi havia establert contacte amb Miles Davis i se n’havia parlat d’una hipotètica futura col·laboració… Qui sap?

És impossible, doncs, especular sobre quina direcció musical hauria pres amb els anys Jimi Hendrix, però almenys podem fer-nos una idea aproximada de com podria haver estat el seu següent àlbum. Hauria estat el quart disc d’estudi si no hagués mort a l’ambulància anant cap a un l’hospital londinenc aquella matinada de setembre de 1970. D’això va la ressenya d’avui. D’això va First Rays of the New Rising Sun.

Som al mes de juny de 1970 i Jimi Hendrix per fi pot inaugurar els seus propis estudis de gravació. Electric Ladyland Studios, un projecte en el qual ha invertit temps i molts diners i del qual n’està orgullós. Uns estudis fets a mida perquè pugui desenvolupar tota la seva creativitat. Així que amb les cintes de les cançons que ha anat enregistrant els darrers mesos sota el braç i unes quantes que té al cap, Jimi entra als nous estudis acompanyat de Billy Cox al baix, Mitch Mitchell a la bateria -recuperat per a la causa en detriment de Buddy Miles amb qui no havia acabat gaire bé- i el seu enginyer de confiança Eddie Kramer. Seran deu setmanes de treball en els quals enregistra, mescla i prepara les versions definitives d’un bon grapat de cançons que han de formar part de la seva nova entrega discogràfica, després de dos anys. Deu setmanes de treball interrompudes per una gira europea que Jimi no vol fer, però necessita els diners per acabar de pagar els Electric Ladyland Studios. Hendrix vola cap a Londres el 27 d’agost i ja no tornarà. Mor tres setmanes després, el 18 de setembre.

Hendrix i l'enginyer Eddie Kramer treballant plegats a l'estudi.

Fem un salt endavant en el temps i situem-nos a la dècada dels noranta. Després d’una llarga disputa legal, la família de Jimi aconsegueix el control i els drets de la seva obra. Sota la marca Experience Hendrix comencen, doncs, reedicions i publicació de material pòstum més o menys inèdit però amb una consideració fonamental: el respecte a l’obra de l’artista. Obro un petit parèntesi per dir que no us podeu imaginar com s’ha arribat a maltractar en el passat el llegat de Jimi Hendrix; publicacions que van de refregits sense gens d’interés a llançaments de coses que havia deixat gravades però substituint algunes pistes per músics d’estudi o afegint-hi veus femenines, per posar alguns exemples. Això s’ha acabat. Des de llavors, les publicacions amb el nom de Jimi Hendrix són tractades amb cura, respecte, ben documentades, sempre amb els màsters originals -els que no s’han perdut- i amb l’enginyer Eddie Kramer, que havia treballat estretament amb Jimi, supervisant cada llançament i assegurant-ne la màxima qualitat de so.

First Rays on the New Rising Sun és el primer producte -descomptant les reedicions dels seus tres discos d'estudi- d’aquesta nova etapa i és una excel·lent carta de presentació. Disset temes, dels quals tots menys un -My Friend, un blues de marcada influència dylaniana, gravat a principis de 1968 amb, entre d’altres, Stephen Stills al piano- van ser enregistrats, arranjats i mesclats en aquelles frenètiques setmanes d’estiu als Electric Ladyland Studios de Nova York. I si us esteu preguntant quina és la direcció musical que havia pres Jimi Hendrix us ho diré aviat: Molt de funk rock musculós, unes dosis de R&B, poc blues, zero psicodèlia i, curiosament, tampoc n’hi ha rastre d’aquells elements jazzístics que puntejaven el seu anterior treball d’estudi, el monumental Electric Ladyland (1968). De fet, en les noves cançons Hendrix no s’aparta gaire dels paràmetres en els quals es movia amb Band of Gypsys. Potser el problema d’aquell power trio era el bateria Buddy Miles, i d’aquí ve que Jimi torni a contactar amb Mitchell -bateria de la Jimi Hendrix Experience- per enregistrar els nous temes i incorporar-lo a les aparicions en directe que farà al llarg de 1970.

Un dels darrers shows de Jimi Hendrix. Illa de Wight (UK), 30 d'agost de 1970

Hendrix havia preparat, doncs, un àlbum eminentment rocker. Freedom i Izabella són el que es diu un one-two punch, que situen l’oient immediatament en el carril per on avançarà el nou àlbum. Múltiples capes d’una guitarra que sona inconfusible i una base rítmica funky a càrrec de Cox i Mitchell que s’adapta com un guant als riffs de Jimi. Idèntic patró segueixen Dolly Dagger i Night Bird Flying, que Jimi havia decidit que serien el single i cara B respectivament de l’imminent llançament. Potser sí que, tal com diuen alguns, el disc resulta una mica desequilibrat per la profusió de temes “potents”, però no crec que ningú pugui queixar-se de la inclusió de cançons com Room Full of Mirrors -gran moment percussiu a càrrec de Buddy Miles en una de les comptades aparicions a l’àlbum- Ezy Rider -pel meu gust, el millor riff d’aquest catàleg- Straight Ahead o I’m From the Storm -un altre riff per a la col·lecció, magníficament doblat pel baix de Billy Cox-. En cas que algú tingui alguna objecció al respecte, Hendrix ens obsequia amb dues esplèndides balades. Angel que ja us dic ara que no té res a envejar a la arxiversionada Little Wing i la delicada Drifting on Jimi aconsegueix un efecte màgic filtrant el so de la seva guitarra a través de l’amplificador d’un orgue.

Alguns han volgut veure en Hey Baby (New Rising Sun) la mostra de la nova direcció musical que cercava Hendrix. No ho sé; jo, a banda de considerar-lo el millor tema de l’àlbum, “només” veig a Jimi explorant les possibilitats melòdiques d’un instrument, la guitarra elèctrica, que ell va revolucionar. És curiós com encara avui hi ha gent que sent a parlar de Jimi Hendrix i automàticament evoca la figura d’un guitarrista espectacular i una presència escènica brutal i oblida que, a més de ser un bruixot de les sis cordes que en molts aspectes no ha estat superat, Jimi era un fantàstic escriptor de cançons. Només heu de repassar la seva discografia per comprovar-ho. Hey Baby (New Rising Sun) és una altra mostra de la seva qualitat compositora. La cançó estava pràcticament acabada, però Jimi encara no estava satisfet amb la seva interpretació vocal. Kramer va haver d’utilitzar una pista vocal alternativa per a la seva publicació i és per això que podem sentir a Jimi preguntar “Is the microphone on?”. Detalls que haurien estat polits, però que avui resulten emocionants escoltar-los així.

El tema escollit per ocupar el darrer lloc de l’àlbum, Belly Button Window, un blues amb només Jimi a la veu i guitarra, és clarament una demo treballada -i inacabada- aquella darrera setmana d’agost. La tria no és casual, amb ella Kramer ens revela una veritat que plana al llarg de tot el disc: “Estic segur que Hendrix haguera fet una cosa diferent amb la cançó abans de publicar-la, però, així i tot, és un tema guapo que havia de ser-hi”.

First Rays of the New Rising Sun compila temes apareguts en discos pòstums com Cry of Love
Rainbow Bride i War Heroes

En realitat Kramer és honest. First Rays of the New Rising Sun no pot ser considerat com el que havia de ser el quart àlbum de Hendrix, almenys no en el sentit estricte, simplement perquè no sabem quines serien les versions definitives aprovades per Jimi. Tenim, cert, un parell de manuscrits del nostre home on apareixen escrits els títols de les cançons i algunes d’elles semblen versions ja acabades, però Jimi era un perfeccionista i no era estrany que canviés d’opinió a darrera hora si pensava que encara podia millorar una cançó. Només us posaré l’exemple de la magnífica Earth Blues, un tema d’arrels R&B amb tocs souleros. Jimi la va enregistrar amb Band of Gypsys el desembre de 1969, un mes després va contactar amb les Ronettes perquè afegissin els cors -una meravella!- però no va quedar satisfet, així que el va tornar a treballar als Electric Ladyland, esborrant la pista de Buddy Miles i substituint-la per la bateria de Mitch Mitchell; tampoc li va plaure, de manera que deixar la mescla final per a més endavant. Al final va ser Kramer qui se’n va encarregar mesos després de la mort de Jimi intentant interpretar què perseguia el geni de Seattle. Aquesta és la versió que escoltem a First Rays of the New Rising Sun. Per cert, tampoc és segur que aquest fos és títol de l’àlbum -Hendrix l’havia esmentat alguna vegada, però també n’havia parlat d’altres títols com Straight Ahead-. Igualment, Jimi també havia especulat que el següent àlbum seria triple i portaria el títol de People, Hell And Angels i més tard havia dit que primer publicaria un àlbum senzill seguit d’un doble… instrumental!

I ara que us ha quedat clar tot això que he explicat en el darrer paràgraf, deixeu-me dir que aquesta compilació que recull disset temes -no, no n’hi ha cap inèdit, tots ells han estat publicats en diferents llançaments pòstums de Hendrix- és el més semblant que tindrem mai al que Jimi hauria publicat si hagués arribat viu al mes d’octubre, data prevista per al nou àlbum. I, no menys important, First Rays of The New Rising Sun, impecablement presentat i cuidat fins al darrer detall, aguanta perfectament al costat de la seva trilogia màgica que conformen Are You Experienced?, Axis Bold as Love i Electric Ladyland. I això, amics, com podeu imaginar és garantia que es tracta d’una altra obra mestra. Imprescindible per a tots els que, tants anys després, continuem estimant la música de l’inigualable Jimi Hendrix.

Bifurca