Easy Come Easy Go

Easy Come Easy Go (Naive 2008)

Marianne Faithfull

No volia acabar aquest any sense retre homenatge a Marianne Faithfull. Molts són els artistes que ens han deixat aquest 2025, noms il·lustres del món de la música. Alguns com Ozzy o Garth Hudson ja han sortit en aquestes pàgines i altres potser ho faran en el futur. Avui, però, aquestes lletres que llegireu van dedicades a una de les grans dames de la cançó de les darreres sis dècades.

Per a molta gent encara avui el nom de Marianne Faithfull va associat amb els Rolling Stones. Per a molts, una guapíssima cantant de veu angelical a qui Mick Jagger i Keith Richards van escriure una cançó d’èxit -As Tears Goes by- i que va passar a formar part de l’univers Stone -i parella de Jagger- durant la segona meitat dels anys seixanta. Aquella relació es va trencar amb el final de la dècada i Marianne va iniciar un descens que la va dur directament a l’infern. De la vida al costat de l’aristocràcia rockera a acabar vivint al carrer. Intents de suïcidi, depressions, addiccions a les drogues, carn de serveis socials, entrades i sortides a clíniques de rehabilitacions… i enmig d’aquesta voràgine d’autodestrucció, una irregular -i intermitent- carrera discogràfica on continua brillant Broken English (1979) la seva obra mestra … Fins a Easy Come Easy Go.

Abans d’entrar a comentar Easy Come Easy Go, deixeu-me dir que hi ha un antecedent directe d’aquest disc. Es diu Strange Weather (1987) i és el primer àlbum d’una Faithfull desintoxicada després de gairebé dues dècades d’addicció. Un àlbum de versions de blues, folk i rock envoltada de músics reputats com ara Robert Quine, Fernando Saunders -habitual de Lou Reed- Garth Hudson o Dr. John. La cançó Strange Weather és un regal de Tom Waits i la seva dona Kathleen Breenan per al disc que suposava el renaixement de l’artista. Tal com ella reconeix en la seva autobiografia, el personatge clau d’aquest disc fou el productor Hal Willner el qual va saber guiar l’artista en aquells moments i infondre-li la confiança necessària.

Vint anys després el tàndem Faithful-Willner repeteix jugada i millora els resultats. És curiós, perquè en contra d’allò que pot suggerir la preciosa portada, amb Marianne davant d’un micròfon vintage - l’estudi Sear Sound de Nova York és probablement el més antic de la costa Est- la tria de cançons no es correspon exactament amb la idea que transmet. Si, està Solitude, el tema de Duke Ellington que també van enregistrar les grans Ella Fitgerald i Billie Holiday, i també figura Easy Come Easy Go, de la pionera del blues Bessie Smith, reconvertida aquí en un tema amb aires de cabaret. Dit això, el criteri a l’hora de seleccionar les cançons no pot ser més variat. Del country al soul, passant pel folk de bandes contemporànies com ara The Decemberists o Epsers. Per completar l’eclecticisme tenim versions d’autors avantguardistes com Brian Eno o directament inclassificables com Randy Newman. De la primera, How Many Worlds, destacaria la pulcra orquestració i sobretot la personalitat de Marc Ribot a la guitarra -estret col·laborador de Tom Waits-. De la segona, In Germany Before the War, m’atreveixo a dir que podria figurar a The Seven Deadly Sins, òpera de Kurt Weill/Bertolt Brecht que Faithfull va enregistrar durant la dècada dels noranta.

Broken English continua sent l'àlbum reverencial de la Sr. Faithfull. Ara
pot afegir-hi Easy Come Easy Go

Easy Come Easy Go s’enregistrà ràpidament, a un ritme de tres cançons per dia. En companyia d’una banda de músics de solvència acreditada -Marc Ribot, Greg Cohen, Jim White… en fi podeu repassar amb qui ha treballat aquesta gent i us adonareu del nivell- i col·laboracions de músics de primera fila, la Faithfull desgrana un repertori on fa seu cada tema gràcies a la personalitat de la seva veu, la cadència amb què deixa anar els versos, l’autoritat que desprèn algú que ja ha viscut vàries vides en una sola.

Val a dir que l’àlbum, encertadament subtitulat Songs for a Music Lovers, té dues versions. La que tinc entre mans que conté deu cançons i una edició en vinil amb divuit temes - on podreu sentir una versió de Dear God Please Help Me de Morrissey, cantar Jarvis Cocker de Blur fent un duet a Somewhere i al mateix Sean Lennon fent una versió dels Black Rebel Motorcycle Club...- digueu-me prudent, però he preferit comentar la versió reduïda perquè la trobo perfecta i ja sabeu que gairebé sempre menys és més.

Quan sento la versió original de Down From Dover -primer tema de l’àlbum- penso que és difícil superar l’expressivitat amb què Dolly Parton la cantava en el seu àlbum Little Sparrow (1969). La història de la jove que es tracta de convèncer a si mateixa que el pare del fill que porta dintre tornarà a buscar-la. Mai torna, però, i el nadó neix mort. La veu de la jove Parton destil·lava càndida innocència en la seva desgràcia, mentre que ara, en el to aspre de Marianne Faithfull el tema agafa una altra dimensió. Les paraules, realçades amb una sobria secció de vents i un potent arranjament musical, cauen com sentències..., el pas del temps, la duresa de la vida.

No coneixia la banda canadenca anomenada The New Pornographers ni la seva cantant Neko Case, però ara mateix us diré que signa el meu tema favorit de l’àlbum, Hold Down, Hold Down. Aquí la nostra diva es fa acompanyar a la veu -molt subtilment, com gairebé fan tots els convidats del disc- per Cat Power, tot i que és l’aparició del barbut Warren Ellis i el seu violí elèctric la que més impressiona. Aquest home faria sonar amenaçadora una cançó de bresol! I si a Hold Down, Hold Down apareix Warren Ellis, A The Crane Wife 3 ho fa el seu “cap de files” Nick Cave el qual, més que cantar, xiuxiueja al costat de Faithfull. The Crane Wife 3 és un hit d’una altra banda contemporània, The Decemberists. Un gran tema i una gran versió tot i que trobo que el vampir Cave està una mica desaprofitat, estic segur que hi podria haver apujat la intensitat de la cançó, però es manté en aquest perfil discret.

Qui no ho fa (com podria amb aquesta veu sobrenatural amb què ha estat dotat?) és Anohni Hegarty (abans Antony, dels Antony and the Johnsons, perquè ens hi entenguem) que per moments s’erigeix en el protagonista del duet que es marca amb la Sra. Faithfull. El tema escollit és Ooh Baby Baby, un hit de Smokey Robinson and the Miracles que va arribar molt alt a les llistes de R&B americanes el 1965. Lentament, a ritme de soul, la cançó avança fins a impregnar-se de groove, saturar-se de vents (fins a quatre saxos tenors apareixen als crèdits!) i funk amb una guitarra distorsionada que acaba prenent el protagonisme abans de tornar al ritme pausat amb què començava el tema. Magnífic.

Keith i Marianne. Sing Me Back Home. Foto @officialKeef

Abans, però, tenim un altre punt àlgid de Easy Come Easy Go, d’una altra banda desconeguda per mi: The Espers. Una breu recerca sobre ells i els trobo catalogats com a “folk psicodèlic” a més de saber que van tenir una efímera carrera durant la primera dècada d’aquest segle. Allà on siguin els seus membres han d’estar orgullosos perquè la versió del seu tema Children of Stone és excelsa. Ara faré una afirmació agosarada, però llegint la lletra, les metàfores emprades, penso que Marianne la va triar perquè podia identificar-s’hi d’una manera o altra. Tant és, els arranjaments de corda, aquesta secció de violes, violins i violoncels, confereixen a Children of Stone una majestuositat que fa levitar. L’aportació vocal de Rufus Wainwright - juntament amb la d’Anohni a l’esmentada Ooh Baby Baby la més destacada de l’àlbum- no fan més que millorar el conjunt.

I, per acabar, deixeu-me emprar una expressió suada, però és que no trobo una altra millor i més adient. El fermall d’or a aquest àlbum el posa el duet de Marianne amb Keith Richards amb una preciosa balada, Sing Me Back Home, de la llegenda del country Merle Haggard. Tant és així, que no puc afegir-hi gaire més. Sentir tots dos cantar “Let him sing me back home with a song I used to hear/Make my old memories come alive/Take me away and turn back the years/Sing me back home before I die” paga amb escreix el preu de l’adquisició de Easy Come Easy Go.

 “So Long, Marianne”.

Bifurca