Prince
El sisè àlbum d’estudi de Prince Rogers Nelson, de l’any 1984, Purple Rain, primer acreditat amb la seva gran banda, The Revolution i també banda sonora de la pel·lícula que du el mateix nom, marcà un abans i un després en la carrera artística del Príncep de Mineàpolis.
Les nou cançons que componen el disc estan escrites majoritàriament per Prince, encara que hi contribuïren el seu pare (John L. Nelson), Wendy & Lisa i el Dr. Fink.
S’inclouen tres cançons gravades en directe: I would die 4 u, Baby I’m a star i Purple rain. Per cert, en aquests tres temes i a Let’s go crazy podem gaudir de la banda al complet. Wendy & Lisa apareixen a Computer blue, Apollonia canta amb Prince a Take me with you i la resta de cançons són actuacions en solitari del Mestre.
Cal comentar que els temes Take me with you, Baby I’m a star i Purple rain inclouen una secció de cordes arranjades per Lisa i el mateix Prince. Els músics en qüestió que ens fan gaudir en aquesta secció són Novi Novog (violí i viola) i David Coleman i Suzie Katayama al violoncel.
La gira per promocionar el disc, Purple Rain Tour duraria 5 mesos i constaria de prop de 100 espectacles USA i 2 al Canadà. When doves cry i Let’s go crazy van arribar al capdamunt de les llistes del Billboard hot 100 i, com dèiem, l’àlbum comportà el reconeixement a nivell mundial de l’artista.
Let’s go crazy comença amb un orgue d’”església” que introdueix les primeres paraules d’un músic que podríem etiquetar com a “líder espiritual”: “Estimats, avui ens hem reunit per a superar allò que anomenen Vida”. Es tracta de la narració d’una metàfora de la batalla Crist versus Satanàs (“The Grim Reaper”). Prince encara anava amb peus de plom a l’hora de parlar de temes religiosos. “Sigues feliç, mantingues la concentració i no deixis que l’ascensor et descendeixi” i continua “(...) busca el plàtan morat fins que et fiquin al camió”. L’home es refereix al fet que hauríem de treure temps del temps, rebuscar en la nostra vida complicada i trobar allò que realment ens fa feliços.
 |
| Prince i Morris Day formaren la banda per la necessitat de Prince de donar sortida al seu material pop-funk, metre ell explorava altres gèneres musicals |
Ho havia provat abans, amb un projecte que no acabar sent exitós, The Rebels. De fet, passà el mateix amb el pop. I llavors fou quan el príncep de Mineàpolis, enamorat llavors de la Vanity, va crear Vanity 6. Bé m’he sortit de guió... El fet és que volia destacar dues coses: la llavor de talent creixia dins seu a ritmes vertiginosos i que els seus amors eren una part essencial en el seu esdevenir musical.
The beautiful ones. Aquesta és una balada que parla sobre l’esforç i el desengany amorós. “Potser no sé el que necessito (...) però et desitjo”. “És ell o sóc jo?” es pregunta i després s’esforça i exposa un argument cada vegada més treballat a la seva amant. Finalitza l’actuació agenollat, derrotat i destrossant la seva guitarra. Val a dir, que el títol va servir per a donar nom a una memòria no convencional de l’artista.
Computer blue es presenta per primera vegada al públic el 3 d’agost de 1983. Doncs bé, l’any 1982 es van vendre el doble de computadores que el 1981 i el quàdruple que el 1980. Prince ens informa de com les màquines podrien afectar els nostres sentiments. Inspecciona el seu interior i observa que està buit. La cançó reflecteix una metàfora, que els humans som computadores i el Príncep està trist a causa de la seva programació defectuosa i a la nostra prepotència. L’adjectiu amb què defineix a la computadora és el blau. El blau del monitor, però també el blau de l’estat melancòlic en què es troba. Prince informa dels efectes deshumanitzadors que ens haurien d’atemorir.
Els 4 minuts de cançó (només 90 primers segons de lletra) desprenen un aire punk-funk tota l’estona. Recomanaria la versió estesa Computer blue (Hallway speech version), de més de 12 minuts. La cançó comença amb un diàleg que es preveu lèsbic, entre els dos “robots”, la Lisa i la Wendy. La 1a li pregunta a la 2a si l’aigua està prou calenta. Segurament s’acaben banyant mútuament, ves a saber...
Cal destacar els 3 solos de guitarra del Mestre. El primer, als 1’38’’ amb la guitarrista Wendy, s’ha comentat que maquillada per assemblar-se al cantant, i agenollada davant seu en actitud, si més no, censurable, escena d’un narcisisme autofelatori del de Mineàpolis. Per cert, detalls, ell s’ajup lleugerament i amb la mà enguantada li acaricia lleugerament la galta a ella. A ritme de sintetitzadors el segon solo, molt dolcet, basat en una cançó del seu pare, Father song. Acaba (3’43’’) amb un crit espectacular i esfereïdor, la computadora està a punt de petar, el solo i un darrer crit…
Darling Nikki. Quan la dona del vicepresident dels Estats Units, la senyora Gore, va presenciar la seva filla escoltant la cançó va lluitar perquè es formalitzés un avís informant els pares de les lletres dels àlbums amb llenguatge i contingut no apte per a menors, el famós ”Parental Advisory: Explicit Lyrics”. De fet, ho va aconseguir.
Simplement, la lletra parla que el protagonista va conèixer a una noia que li agradava masturbar-se al vestíbul d’un hotel i amb revistes picants. Tenen un encontre al seu castell i tal i ell va perdre els papers (...” l el castell va començar a girar o potser era el meu cervell. No et puc dir què em va fer, però el meu cos mai serà el mateix”), en fi, una de les cançons més obscenes de l’artista.
When doves cry. Una cançó d’enamorats, inspirada en la seva relació amb Susan Moonsie, membre del grup Vanity 6.
“Potser sóc massa exigent (...) Ella mai està satisfeta (...). Perquè ens cridem l’un a l’altre? (...) Això és el que sona quan els coloms ploren (...)” El Príncep crea una atmosfera tensa durant la cançó, com en la relació que s’explica a la lletra, estranya i amb la sensació d’una buidor, com si faltés alguna cosa.
I would die 4 u. “No sóc el teu home, ni la teva dona, sóc alguna cosa que mai entendràs (...)”... Referències bíbliques sintetitzades en poc menys de 3 minuts de cançó. Prince resumeix la idea de la Santa Trinitat. Així, parla de Déu i el perdó (“no cal que et preocupis, ni que ploris) de Jesús, com el messies (“sóc el teu messies i moriria per tu”) i del colom (“no sóc humà, sóc un colom, sóc la teva consciència, sóc amor”).
Recordem que, malgrat la imatge transgressora i sexual del Príncep, aquest, era un cristià conservador, primer adventista i després testimoni de Jehovà.
 |
| Un abans i un despres de Purple Rain. Prince s'elevaria a la categoria de superestrella mundial a partir d'aquell àlbum |
Com a Darling Nikki, hi ha un curiós backmasking (un so gravat al revés, que, per cert, van posar de moda The Beatles) al principi i al final de la cançó. Missatges en clau del de Minessota? No ho sabem, però m’encanta. També, val la pena destacar el solo de sintetitzador del Dr. Fink.
Purple rain. Segurament la seva cançó més emblemàtica, la que dóna nom a l’àlbum. Malgrat que no sóc de massa balades, aquesta és “la meva cançó”. Des del primer dia que la vaig escoltar em vaig enamorar d’ella. Algú va dir que Prince era més un messies que un pastor. Diu la cançó: “Deixa’m guiar-te cap a la puja porpra”, Torna a sortir el color morat. El músic veu el color com a un signe de salvació, relacionat amb un déu, com un propòsit i ell està allà per a ajudar-nos a seguir el bon camí. Un apunt important és el debut amb els The Revolution, de la Wendy, amb 19 anyets.
Aquest disc és el més emblemàtic de Prince, el que té més impacte a nivell comercial i cultural de tota la seva carrera. Abans d’aquest treball ell s’esforçava moltíssim, incansablement i es barallava amb les dues bandes que va crear per a poder dur-les endavant. I, sobretot amb els The Time, que eren tan bons que fins i tot li feien la competència damunt els escenaris! El Príncep, abans de Purple Rain, era un desfavorit de la indústria musical i s’acabà convertint en una superestrella a nivell mundial.
L’àlbum va rebre 2 Grammy, 3 American Music Awards, 2 Brit Awards i va estar al número 1 de la llista dels Billboard 200 durant 24 setmanes seguides.
Pep Gensana
Benvolgut Pep, sempre és un plaer llegir articles nous col·laboradors d'aquest magnificent blog, i més encara quan ia inauguració és per la porta gran, amb un disc i un artista del tot imprescindibles i que marcaren tota una època a la música moderna (si a més, com és el cas, comparteixes el tenir el disc i admiració per l'artífex, no cal explanar-se gaire). Tu has fet una disecció completa, sense fissures i anant al gra, i molt directe i segur en les apreciacions, la qual cosa també s'aprecia, coincideixis o no al 100%.
ResponEliminaJo considero a Prince un geni, com molts altres, bé, no n'hi tants, però sí, un geni, la qual cosa no vol dir que entengui moltes vegades la seva genialitat o arribi a copsar els detalls. Em quedo amb la grandesa, tot i que de vegades no arribi a entendre del tot la música (i com bé apuntes, les lletres, de vegades arcanes i enigmàtiques com la seva persona). En el seu dia vaig veure la pel·lícula, ben facturada i que sí, incloïa fragments dels temes en viu (m'encanta "I Would Die 4 you"; i si bé amb els anys he estat indulgent amb "When Doves Cry", en el seu moment la seva accessibilitat, curiosament, no m'entrava, ni els arranjaments, no m'acostumava, i la lletra estranya -gràcies pels aclariments cristinomístics), i sí l'ambient; no vaig veure les posteriors incursions, però també eren d'alt nivell, a la segona meitat dels 80, que van ser seus. Si bé apuntava maneres -i èixits als USA- amb "1999", efectivament fou amb "Purple Rain" que esdevingúe una estrella planetària de la música, (per a satisfacció de la Warner, de la qual anys després renegaria) codejant-se amb Michael Jackson (ben peculiar i estranya, la seva rivalitat) i amb Madonna. Talentós multiinstrumentista i prodigiós en les composicions, no hi ha espai per parlar d'una figura tan gran com el seu ego i personalitat, i un mestre influent de la seva època. Ens quedem, com no, amb la mítica i emblemàtica "Purple Rain", el seu crescendo, la seva tornada, el seu solo guitarrer i la seva coda, que ens va calar de forma inesborrable. Gràcies, Pep, i molt cordials salutacions!