Shootenanny!

Shootenanny! (Dreamworks 2003)

Eels

Sempre és un bon moment per descobrir “nous” artistes. No importa els anys que fa que escoltes música, que un dia algú et descobreix una banda, un artista i penses, com és possible que m’hagi passat desapercebut? En realitat la resposta és fàcil, almenys per a mi, i és que, com es diu ara, no ens dóna la vida. Hi ha tanta oferta -ara i abans, tot s’ha de dir- que no donem l’abast, i per això passa que, de vegades, ens perdem artistes tan interessants com el que us parlaré avui, en Mark Oliver Everett, conegut com E.

De la manera com he començat, qualsevol podria pensar que el protagonista de la ressenya d’avui és algú que tot just comença. Doncs no, gens. El Sr. Everett, acumula trenta anys de carrera discogràfica, primer amb dos discos en solitari a principis dels anys noranta, signats com E, i després amb una banda -és un dir, perquè no deixa de ser un projecte personal amb els músics en constant rotació- amb el nom d’Eels. Trenta anys, deia, i una discografia extensa d’un músic que, com passa amb els grans artistes, és difícil d’ubicar en un gènere. Si serveix d’alguna cosa, podem recórrer a la coordenada temporal i ubicar-lo el rock alternatiu post-grunge.

Un altre aspecte difícil de categoritzar, però, és la valoració que dels seus discos fan aficionats i crítics musicals. M’explico: Deixant de banda Electro-Shock Blues (1998) i Blinking Lights and Other Revelations (2005), que són considerats els seus cims artístics, el consens acaba aquí pel que fa a la resta de la seva discografia. Ja podeu visitar fòrums, rànquings i pàgines d’internet dedicades a Eels que de poc us serviran per formar-vos un criteri raonable de quins són els discos més recomanables, o per on començar si voleu acostar-vos a la seva obra. No és que sigui l’únic artista amb qui passen aquestes coses, però diria que pocs músics generen tanta controvèrsia i disparitat d’opinions amb els seus àlbums. Discos que alguns consideren imprescindibles són bescantats per altres i, a l’inrevés, obres considerades menors per un sector de la crítica i afició són pujats a l’Olimp de la discografia de l’artista.

Shootenanny! és un dels màxims exemples d’aquesta discrepància eterna amb què és rebut cada llançament discogràfic de Eels. He llegit crítiques que el despatxen com un disc amb expressions que van de “poc inspirat” a “pitjor disc de la seva carrera” passant per termes com ”inconsistent”, “avorrit”, “àlbum amb manca d’identitat” o titllant al músic de ser incapaç d’oferir ja res de nou en aquest punt de la seva carrera. Si heu arribat fins aquí i esteu pensant si val la pena continuar la lectura o dignar-vos donar-li una escolta a Shootenanny!, només deixeu-me dir que a mi és el disc que em van enganxar a la seva música i que el trobo un àlbum excel·lent. Així i tot, també he de dir que em va tranquil·litzar comprovar que no sóc l’únic i que al costat de crítiques tan demolidores convivien altres molt més en la línia del meu criteri.

Mr. Everett es menja un dònut mentre decideix com dividir
els fans en el pròxim disc. Foto: Dustin Downing

Segurament el fet que Shootenanny! fos enregistrat en unes circumstàncies particulars - Everett ja ho és, de particular, val a dir- té a veure amb el criteri amb el qual és jutjat. La cosa és que l’enregistrament de la seva obra cabdal -l’esmentat Blinking Lights and Other Revelations- anava allargant-se cada cop més, de fet va trigar sis anys a completar-se, i el Sr. Everett va tenir, diguem-ne, un rampell. Un artista no pot perdre l’espontaneïtat, devia pensar, així que va reunir la banda a l’estudi i gairebé a pèl i amb mínima producció en deu dies havia enllestit l’àlbum que duu aquest títol Shootenanny!, que deu ser una broma privada del particular humor del nostre protagonista.

Un humor que ja es deixa sentir en el primer tema de l’àlbum “Quan vaig néixer els doctors van dir: alguna cosa no va a l’hora al cap d’aquest nadó”, canta a All in a Day's Work, blues ortodox de lletra divertidament absurda i forjat a cop de bateria, guitarra i harmònica. Sí, un blues per començar en un àlbum increïblement variat on conviuen pop songs de melodies infal·libles, peces rockeres, intimisme acústic i blues turmentats. Afegiu-li un registre vocal que va de la veu rogallosa al falset passant per l’udol sense complexos i tenim un dels grans talents de la música actual. I en Shotenanny! un àlbum que li fa justícia.

Només un single va sortir d’aquest àlbum; i només cal una escolta perquè la rockera Saturday Morning (doneu una ullada a l’hilarant vídeo) s’adhereixi a la pell i es converteixi en banda sonora particular per uns dies. És clar que no és l’única, el groove de Love of the Loveless i sobretot peces com Dirty Girl, Rock Hard Times o Wrong About Bobby contenen tornades deutores de la millor tradició pop -algú ha parlat i no li falta raó de la inspiració dels quatre de Liverpool- que per si soles ja converteixen Shootenanny! en un àlbum extraordinari. En algun moment, però, com si es tractés d’un revers tenebrós, el disc pren un to fosc i els temes es tornen depressius, intimistes, reflexius… i si aquells temes eren bons, aquests pel meu gust encara són millors.

No em puc estar de recomanar-vos aquest disc en viu.
Arranjaments de corda per a un repertori espectacular.

El blues torturat de Agony, per mi el tema més impactant de tot l’àlbum i no només per l’excel·lent execució instrumental, amb aquest toc experimental de guitarra tremolosa, sinó per la cruesa de la lletra -”Tot el que sento és pura agonia/ els amics m'expliquen que potser necessito una mica d'ajuda psiquiàtrica/ em miro al mirall i tot el que veig és edat i por… i agonia”- Collons… La superba balada acústica que és The Good Old Days “m’agrada despertar-me d’un mal somni, em fa sentir que la vida no és tan dolenta” enmig d’uns sublims arranjaments de corda que ben bé podrien ser violins. El mateix to amaga Restraining Order Blues, una amarga confessió d’una història de violència de parella. El millor d’aquesta col·lecció de temes introspectius, juntament amb l’esmentada Agony, arriba amb Lone Wolf, potent blues-rock d’autoafirmació i reivindicació de la pròpia raresa “Sóc un llop solitari, sempre ho he estat i ho seré, em trobo bé així, estic resignat a això”.

D’acord, no tot l’àlbum és tan exageradament bo, concediré que cap al final hi ha un parell de temes que podríem considerar més fluixos -Numbered Days i Fashion Awards, tot i que ja us ho dic ara, podria ser jo qui no sabés apreciar-los- però Shootenanny! acaba com el gran disc que és, amb Somebody Loves You, un altre tema memorable que a més és un cant a l’esperança per a tots els inadaptats, loveless, agonics, lone wolves i altre espècies particulars com el mateix Sr. Everett. I si no ho és tot això, escoltant aquest magnífic àlbum que és Shootenanny!, a fe de deu que ho dissimula molt bé.

Pel que a mi respecta, el descobriment de la temporada.

Bifurca