Justin Townes Earle
Confesso que no vaig saber que existia Justin Townes Earle fins que vaig llegir la notícia de la seva mort tot just ara fa cinc anys. Coneixia -una mica, no gaire- la música del seu pare, Steve Earle -en aquest punt un tòtem ja de la música americana- però no sabia que el seu primogènit també s’hi dedicava. Una sobredosi de fentanil i cocaïna se’l va endur amb només trenta-vuit anys i, inevitablement com passa sempre en casos així, proliferaren articles dedicats a la seva memòria i obra discogràfica. Va ser això el que em va posar sobre la seva pista i el primer que us puc dir ara mateix és com lamento saber que no tindrem més cançons d’ell.
Justin Townes Earle, o més ben dit la seva música, ha estat enquadrat en allò que es diu alt country o country alternatiu. Poc amic de les etiquetes que sóc, vaig i miro a la Viquipèdia què coi és això. El que em trobo és que el country alternatiu ve a ser un subgènere que “inclou actes que difereixen significativament en l'estil de la música country convencional…” i que els artistes i bandes que el practiquen “han incorporat influències de rock alternatiu, indie rock, punk rock, folk rock, rockabilly, bluegrass…”. Vaja, tanta xerrameca per al final concloure que estem parlant de música tradicional americana o, com es diu ara per abreviar, “americana”.
Segur que jo us ho poso més fàcil. Harlem River Blues, tercer disc de JTE sona a Elvis Presley, a Woody Guthrie, a Otis Redding i a Hank Williams. Sabeu què vol dir això? Que hi ha rock and roll, folk, soul, country i de propina blues i gospel. I que sentireu guitarres elèctriques, steel i acústiques, violins i harmòniques, secció de vents i ritmes marcats amb el contabaix, les mans i els peus. Onze temes i creieu-me quan us dic que no n’hi ha cap que abaixi el nivell d’un àlbum superlatiu.
Que Justin Townes Earle apuntava talent sense necessitar jugar la carta del seu cognom -el seu pare li va posar de segon nom Townes en honor a Townes Van Zandt- ja es va veure només dos anys després de publicar el seu primer EP, Yuma (2007), quan va rebre el guardó al millor músic emergent d’“americana” (AMA). El 2011 Harlem River Blues -la cançó- va ser reconeguda com a tema de l’any també en la mateixa categoria. No és estrany, Harlem River Blues, tema inicial de l’àlbum homònim, condensa en els seus escassos tres minuts tot l’esperit -com tot l’àlbum, val a dir- de la música popular americana. Aquí el teniu, fantasiejant amb la idea del suïcidi, ofegant-se en un riu -que fàcil és ara fer lectures premonitòries “digueu-li a la mare que l’estimo, al pare que ho vaig intentar i doneu-li els diners a la meva xicota i que se’ls gasti”- en un rockabilly rampant, guitarres i orgue Hammond amb cors gospel per rematar la jugada.
 |
| Justin Townes i Steve Earle, o com el talent passa, almenys en aquest cas, de pares a fills (Foto Jay Blakesberg) |
No seria just deixar d’esmentar la banda que hi participa en el disc. Comandada per la guitarra de Jason Isbell -en aquell temps amics, tot i que van acabar malament, allargant-se el “mal rotllo” amb la vídua- i músics com Paul Niehaus al pedal steel o Skylar Wilson al piano i orgue. Gent experimentada que ha tocat amb bandes com Drive by Truckers, Calexico o Lambchop i que es mostren versàtils, pletòrics i a la vegada continguts quan convé. Fixeu-vos en One More Night in Brooklyn, la subtil instrumentació i com es va imposant un groove quasi jamaicà i el contrast amb temes que són pur rockabilly com Move Over Mama o Ain’t Waitin’ que perfectament podrien estar enregistrats als estudis Sun a mitjans dels 50.
És clar que hi ha country, només faltaria. Sentireu els violins i l’harmònica acompanyant l’acústica mentre Justin ventila els seus dimonis personals -la relació tempestuosa amb el pare, els amors perduts- a Wanderin’ o a Learnin’ To Cry, preciosa cançó on llueix la steel guitar i on, per moments, sembla que és Johnny Cash qui ens confessa que “ara que no mira ningú estic aprenent a plorar”. La baula que uneix el folk i el country apareix a Workin' for the MTA on, a través de la vivència d’un treballador del ferrocarril, torna a sortir la complicada relació amb el pare a causa de la seva absència. El mateix Steve Earle anys enrere havia reconegut la seva responsabilitat “quan no estava de gira, estava massa ocupat drogant-me”.
He deixat pel final el que pel meu gust és el millor de l’àlbum. Si Harlem River Blues com a tema inicial complicava les coses a l’autor a l’hora d’incloure algun tema que hi pogués competir, JTE se’n surt no amb un ni dos, sinó amb tres. Ja m’ho direu quan soni Slippin’ and Slidin’ i aquesta secció de vents a la Memphis Horns que et trasllada en carrossa al so Stax. I sense temps per refer-vos de l’impacte, sonarà Christchurch Woman, una love song on la veu profunda de Justin ens transmetrà tristesa i solitud “sé que no hauria d’estar aquí esperant-la sota la pluja, però continuo pensant que ella apareixerà a la volta de la cantonada…” en un magnífic tema amb reminiscències del Downtown Train de Tom Waits. I cap al final, i abans que un reprise a cappella de Harlem River Blues soni a tall de cloenda, Justin Townes Earle encara ens regalarà una altra petita meravella amb el títol de Rogers Park conduïda pel piano de Skylar Wilson- coproductor, a més, de l’àlbum- i la malenconiosa guitarra de Jason Isbell, que alguns diuen que podria encaixar perfectament entre les cançons de The River de Bruce Springsteen (que hi dius Xavi G.?).
 |
| J.T. L'homenatge del pare al fill perdut |
Bifurca
Benvolgut Bifurca, molt ben retrobat en aquesta nova temporada, i sé que sempre comences fort, i aquest any no ho ha estat menys. Sí que és veritat que la figura no em sonava (a tu, quan es va morir; a mi, quan he llegit la teva ressenya un cop escoltat el -mervallós i majúscul- disc). Mentre l'escoltava, sense haver-te llegit, sí que tenia molt clar que era una cosa com Country alternatiu, sí, però amb base Country, i sobretot em sonava com a Americana. Sí bé és veritat que al llarg del breu (no sobra ni un minut, fins el curiós final) però molt divers àlbum, que són els que m'agraden, no els de so monolític, gaudeixes de temes rítimics, (el primer, fenomenal, ja marca tendència) tot i que hi ha lloc per a moments de melangia (gairebé depressius, com el malaurat cantant), i altres molt més animats (el emea de la secció de vents per a mi és dels millors del disc, se't fa difícil fer una tria en una primera escolta, en què gaudeixes d'un so fascinant. Sí, no desmereixen algunes cançons de l''estil que Springsteen posava en temes no rockers d'un disc en general rocker com és "The River", jo el trobo una mica més introspectiu de l'estil Jackson Browne (en definitiva, un altre de la família). A tenor de la informació que ens lliures, anem lligant caps (em sonava Earle, és clar, fill del gran i també turmentat Steve Earle -em recordo d'un disc seu que es dela "El Corazón"; i també lligues cap amb l'altre gran Townes Van Zandt, d'aquí surt l'herència). També em ve al cap el tràgic final del gran i efímer Jeff Buckley, fill del també poc valorat Tim Buckley. En fi, ja se sap, pare en tours, fill isolat i amb mancances, i bé, un altre gran talent fet malbé. Pobre Steve, li podia haver parafrasejat en el disc homenatge al seu fill "Blues for J.T."orfes en quedem del que podia haver continuat, però ens quedem amb aquest petita gran joia per recordar-lo. Gràcies, Bifurca, i que vagi molt bé la temporada del blog, no s'esgota la bona música, actual o d'èpoques i estils més clàssics, així com les originals i interessants maneres de presentar-les. Una abraçada i fins aviat!
ResponEliminaSabia que t'agradaria. N'he fet la prova amb un parell de o tres de persones que no havien sentit a parlar mai del JTE, els he posat un parell de cançons i totes han reaccionat molt positivament al que sentien. La raó és que, amb la bona música, poc importa el gènere. Bon apunt amb Jackson Browne, efectivament, com tu dius, un més de la família i un encert que hagis esmentat a Jeff Buckley. La seva curta, però brillantíssima discografia -no trobaria paraules per parlar de Grace, o potser sí, qui sap- és excepcional.
EliminaGràcies pel comentari, Xavi.